dilluns, 27 de juliol de 2009

Va de llegenda...

L'altre dia, llegint llegendes de diferents parts del món, em vaig trobar amb una de molt curiosa. La llegenda xina del perquè l'anell de compromís es posa al quart dit de la mà.

La llegenda diu que el dit gros representa els pares; el dit índex representa els nostres germans i amics; el dit cor ens representa a nosaltres mateixos; el dit anular representa a la nostre parella i el dit petit és la representació dels fills.

Per fer l'experiment, primer hem d'ajuntar les mans, palmell amb palmell, després col·locar el dit cor com es mostra a la fotografia:


En aquesta posició intentarem separar al mateix temps els dos dits grossos, que representen els pares. Veuràs que se separen, i això vol dir que ells no estaran amb tu el dia de la teva mort.

Farem el mateix amb els dos dits índexs, i veurem que també se separen, ens vol dir que els nostres germans i amics, agafaran camins diferents i faran la seva pròpia vida.

Intentarem separar els dits petits, i també se separen, ja que els fills creixen i algun dia marxaran.

Finalment, mirarem de separar els dits anulars, el qual representa la nostre parella, i et sorprendràs de veure que no els pots separar, ja que la teva parella lògicament és la que estarà sempre al teu costat, tant per les coses dolentes, com les bones... fins el dia de la mort.


Crec que és una llegenda per compartir, per ser explicada. La vaig trobar fantàstica i sobretot molt curiosa.

dijous, 23 de juliol de 2009

Seria hora!


Després d'anys treballant amb persones, tot just ara em demanen que presenti els diplomes per comprovar que tinc la titulació adequada per portar a terme aquesta tasca. Per cert, ho trobo fantàstic. Ja ho haurien de fer des d'un primer moment en què obres la porta de l'oficina per demanar feina.

Vaig estar gairebé 5 anys treballant en un centre dirigit a un cert col·lectiu de persones una mica "especials". Per entrar a treballar, només em van demanar el currículum vitae, sense informar-se si tot el què deia el currículum era cert o inventat (el meu cas era tot cert). Un cop a dins, em vaig adonar, que de 80 treballadors que érem, potser 20 teníem la titulació adequada. Els altres per tenir, no tenien res.
Ens trobem amb molts centres amb treballadors sense la més mínima idea de reaccionar davant d'un problema, de no saber tractar a les persones amb algun handicap, de tractar-els com a simples màquines... només pel simple fet, de que agafen persones no qualificades per aquestes feines sense dedicar un temps a supervisar de si tenen la titulació requerida. Després passen les desgràcies que passen.

Avui, a la feina actual on també tracto amb persones amb algun tipus de dependència, m'han demanat per primera vegada a la meva vida, que portés fotocòpies dels diplomes. Que tot just ara els hi demanen que totes les treballadores els han de presentar, i qui no els tingui... cap al carrer per no qualificades.

El què desconec és que si a partir d'ara ho demanaràn a totes aquelles empreses tant privades, concertades com públiques que es dediquen d'alguna manera a l'atenció de la persona. Espero que sigui així. La majoria d'empreses ja poden anar tremolant!

Crec que tothom vol ser atès de la millor manera possible, no de Can'passa'via.

dilluns, 20 de juliol de 2009

Millennium 2


- I després, un bon dia, enmig de l'estiu, vet aquí que va comparèixer no se sabia d'on aquella espècie de gamba. Ja saps com és, no? Va arribar al local i va dir que volia aprendre a boxejar. (...) Hi havia mitja dotzena de paios, tots aproximadament dues vegades més cepats que ella, que es partien de riure. Jo també era dels que reia. (...) Ella no va riure gens. Va agafar un parell de guants que algú havia deixat damunt d'una cadira i se'ls va posar. No estaven lligats ni res i eren massa grans per a ella. I nosaltres, els xicots, vinga riure encara més. (...) De sobte, li vaig ventar un jab i la vaig tocar a la cara. Vull dir, no és que fos un cop molt fort ni res, només una carícia. Llavors em va donar una puntada de peu al genoll. Pessigolles. Jo era tres vegades més alt i més gros que ella i ella no tenia cap opció però continuava castingant-me com si s'hi jugués la vida.

-És que te n'havies rigut.

-Ho vaig entendre després. I em va fer vergonya. (...) Finalment la vaig enganxar, la vaig amorrar a terra i la vaig bolcar fins que va parar d'espeternegar. No sé si t'ho creuràs però li queien les llàgrimes i em va mirar amb una ràbia que... ja t'ho pots imaginar.

dimecres, 8 de juliol de 2009

Per fi!!!!


Després d'un cap de setmana molt mogut (platja, bici, concert d'en Miguel Bosé "fotos al feisbuc", passejades... i una bona escaldofada) acabem la setmana. I això què vol dir? Doncs que en dos dies comencem les nostres vacances tant esperades! SIIIIIIII!!!

Cada any he fet un mes sencer de vacances, però sempre m'acabava avorrint, les trobava massa llargues, ja que no podia marxar tot el mes a fora.
Aquest any ho hem fet diferent. Les hem repartit una mica. 10 dies el juliol, 10 dies a l'agost i 10 dies al novembre. Crec que anirà de conya. Ja les tenim repartides. Ara al juliol, anirem al piset de Roses (Sta. Margarida), per l'agost anirem al piset d'Empuriabrava, i pel novembre farem un viatget pel sud d'Espanya. Això si que són vacances!!

Com que les volem aprofitar al màxim no crec que em pugui connectar massa sovint (tot i així me'n porto el portàtil). O sigui que ens veiem a la tornada!

BONES VACANCES A TOTS/ES!!

Per cert, quina serà la cançó patètica de l'estiu??
Ho estava pensant avui...
i no em sona encara haver escoltat cap frikada
que ens faci ballar aquest estiu com bojos...

divendres, 3 de juliol de 2009

1/2 anyet sense fum



Sincerament pensava que em costaria molt més del què m'està costant. Ho porto bé. He canviat alguns dels hàbits i alguna que altre petita coseta i el resultat ha set fantàstic.
Tot i que en algun moment (sobretot els primers mesets), els nervis i la mala lluna m'han fet passar alguna mala jugada. I des d'aqui aprofito per donar les gràcies a les persones que m'han fet costat, sobretot a tu rei (que sense la teva ajuda m'hagués estat impossible deixar-ho).

=)

dimecres, 1 de juliol de 2009

Anys i anys

Avui estem de celebració. (01-07-09)

Els dos homes més importants de la meva vida fan anys avui:
el meu "PAPA" i el meu "NEN".

Moltes felicitats als dos. Sou el millor tresor que tota persona desitja tenir.




Aquest és un dels meus regalets per tu, espero que t'agradi!



video


T'estimo