dimecres, 24 de febrer de 2010

Un gran Músical


El diumenge vam anar a veure el gran Músical de Mecano (Hoy no me puedo levantar) al teatre Tívoli de Barcelona, el qual estava de gom a gom. Un gran espectacle que no va deixar a ningú indiferent. El vam disfrutar com nens a la segona fila, cantant, ballant, aplaudint, i també s'ha de dir que alguna que altre llàgrima va caure. Feia temps que no disfrutava tant amb un espectacle. Us el recomano.



**Algu és soci del Tr3sC?
M'el recomaneu? Com us va a vosaltres?

dimecres, 17 de febrer de 2010

Colla de "BERRUS"


El meu poble et multen si no reculls la merda del teu gos. És una iniciativa que la trobo fantàstica, ja que jo tota la vida he tingut gossos i mai a la vida he deixat rastre. Mai m’han hagut de cridar l’atenció. Però hi ha gentussa que només se la pot anomenar per un nom: GUARR@S!

Cada dia surto tres cops al dia a passejar els gossets i sempre trobes a un GUARR@ que intenta deixar la merda a la vorera, al parc o davant d’un portal. No ho tolero i sempre me’n vaig de dret cap a ells i els hi faig recollir. Són aquests GUARR@S els que ens perjudiquen als altres.

Ara bé, a part de trobar moltes cagarades de gossos quan vas passejant, també trobem molts gargalls, escopits, sipis... com li vulguis dir. Què passa aquí? Perquè amb aquests PODRITS no se’ls aplica també aquesta llei? No sé pas què trobo més asquerós, si una caca de gos o un gargall verd.

Molta gent té aquest fastigós costum... jo els agafaria i els hi cardaria unes multasses que quedarien secs de per vida!! GUARR@S! Més que GUARR@S!!

dilluns, 15 de febrer de 2010

...Marina...

Marina
Carlos Ruiz Zafón


"... Només recordem allò que mai no ha succeït.

(...)

La joventut és una nòvia capritxosa. No sabem entendre-la ni valorar-la fins que se'n va amb un altre per no tornar més ..."

dilluns, 8 de febrer de 2010

NovesTecnologies


No sé com una pot arribar a perdre tantes facultats a mida que passen els anys… o és que potser les coses van canviant.


Quan jo era petita i jugava amb la meva Nintendo NES "SuperNintendo"(la qual encara tinc, funciona i guardo amb molt d’amor) els jocs eren molt més fàcils i entenedors que els actuals. Ens limitàvem a fer anar pocs botons del comandament: caminar endavant, endarrere, córrer, ajupir-se i saltar (i poc més).


Avui, jugant a la Play amb la nena que cuido que té 6 anyets (siiiii!! Només 6 anyets!!!) em renyava perquè representa, que com que sóc més gran, hauria de ser tota una crack en el tema. I que era de lògica que hauria de saber que: apretant dos pius alhora més un tercer, tirava un raig de gel amb un efecte especial, que al mateix temps podia hipnotitzar si també apretava no sé què... grrrrrrrr.


No sé si jo estava malalta quan a la classe de primer d’EGB donaven la lliçó de les noves tecnologies o és que la generació actual està molt més desenvolupada.

Ja que és una mica trist que una nena de 6 anys m’hagi de donar lliçons de la Play, del Dvd... i a sobre per no rebaixar-me tant li hagi de dir: és que t’he deixat guanyar...

-_-

dimecres, 3 de febrer de 2010

Això si que és amor





Al final...
són les petites coses les que es recorden,
les petites imperfeccions,
les quals arriben a fer-se perfectes.

dilluns, 1 de febrer de 2010

Els contes actuals han canviat

Els contes que ens explicaven de nens, aquelles historietes que tant ens agradaven i aquells personatges que tant ens feien somniar, també han anat creixen amb nosaltres.

S’han anat fent grans, no tot perdura per sempre, no us enganyeu... sort que sempre ens quedarà aquell record que ningú ens podrà esborrar.

El pas dels anys passa per tots, i amb ell arriben les canes, les arrugues, les penjarelles, el cul més ample del normal, la panxa cervesera (tot i que no beguis cerveses), les entrades, els pits caiguts... I un personatge de conte no es pot permetre veure’s així, o sigui que de tant en tant també passen a fer-se uns retocs:



Les grans multinacionals arriben fins i tot als boscos més densos. Poc probable de que pugui viure ningú, a part d’algun que altre llop i alguna iaiona solitària. Avui en dia, la famosa caputxeta vermella seria una nena obesa, plena de grans, pensant engolir tot un menú Big Mac, i amb el cistell ple de patates gegants en ves d’ous i mel:



La pobre Ventafocs ja pot esperar asseguda al seu príncep blau, amb l’única companyia que la d’un cubata a la mà, ja que amb els temps que corren és molt difícil trobar el perfil tan idealitzat amb el que va somniar:



Però potser la Ventafocs ha tingut molta més sort que la Bella Dorment, que des de que es va casar només ha fet que parir com una conilla i estar a les odres del seu gelós marit.



Aquells dos superherois que tant ens agradaven... Tots dos tancats en un hospital, un a conseqüència de les maleïdes drogues que tant el feien volar de jove:



i l’altre, perquè ni les superheroïnes, ni la bellesa, ni la fama, ni els diners... poden evitar caure a la desgràcia que comporta una malaltia greu:



I no diem res del pobre príncep blau, que acaba els seus últims dies tancat a una residència d’avis, ja que és un trasto vell i un estorb per a la família. Ell només somnia amb la seva princesa que mai va fer despertar amb el desitjat petó... o potser és perquè mai va existir?:



Però aquesta dura, crua realitat, no cal que l’expliqueu als vostres fills, néts, germans... o el què tingueu. Val més viure enganyats i pensar que els nostres superherois van viure feliços i van menjar anissos la resta de les seves vides.