Grrrr… quin cas!!
Quan era molt petita m’encantava mirar pel·lícules de terror. Em posava estirada el sofà, amb una manteta, tot fosc... i premia el play. Devorava aquest estil de cinema. M’agradava la sensació dels nervis que em causaven.
En canvi ara, tot el contrari. Els espants, la intriga, la por... em causen una angoixa i un malestar terrible. No disfruto de la pel·lícula ja que em fan patir molt.
Fa un parell de dies vam voler mirar [·Rec], i sincerament mai m’ho havia passat tant i tant malament. Enfonsada el sofà, tremolant, pàl·lida i a punt de plorar de por. Va ser a una escena que hi sortia una nena que em va espantar molt, vaig fer un xiscle i tot seguit vaig haver de parar la televisió perquè el meu cos em deia prou.
Aquella nit em va costar agafar el son, em venia a la ment aquella mirada. Ignorant de mi tenia por de recorrer el passadis per arribar a l'habitació, per si em sortia alguna cosa... I l'únic que hi havia era la meva parella amagada darrera d'una porta per sortir just al moment en què jo hi passava. Jejejeje!Com es pot canviar tant? Això temps enrere l’hagués mirat sola al sofà de casa, en canvi ara, ni acompanyada les puc mirar.
