Fa temps vaig descobrir a Joshua Hoffine, un dels millors artistes que hi ha alhora de reflexar les pors infantils.
De petita em feia molta por pujar a les golfes de casa sola i de nit, com també de baixar al garatge. Ara, no puc dir que li tingui por, però si que encara em fa un cert respecte.
Quan anava a dormir, intentava que cap de les meves extremitats sobressortissin del llit, per por als possibles "gremlins" que es poguessin amagar a sota i així evitar que em mosseguessin o que m'estiressin cap amb ells.
Quan em quedava sola a casa i volia anar d'una habitació a l'altre, encenia tots els llums i feia tot el trajecte corrents, per evitar que el "personatge" que m'estava esperant darrera d'una porta no tingués temps de reaccionar.
Actualment, de totes aquestes pors infantils només en conservo el record i gràcies a les fotografies d'en Hoffine, aquest vespre quan tanqui el cotxe dins del garatge, em farà caminar depressa, mirant de tant en tant cap endarrere amb un únic soroll de fons: el "clonck-clonck" dels meus talons.
