No sé com una pot arribar a perdre tantes facultats a mida que passen els anys… o és que potser les coses van canviant.
Quan jo era petita i jugava amb la meva Nintendo NES "SuperNintendo"(la qual encara tinc, funciona i guardo amb molt d’amor) els jocs eren molt més fàcils i entenedors que els actuals. Ens limitàvem a fer anar pocs botons del comandament: caminar endavant, endarrere, córrer, ajupir-se i saltar (i poc més).
Avui, jugant a
No sé si jo estava malalta quan a la classe de primer d’EGB donaven la lliçó de les noves tecnologies o és que la generació actual està molt més desenvolupada.
Ja que és una mica trist que una nena de 6 anys m’hagi de donar lliçons de
-_-
S’han anat fent grans, no tot perdura per sempre, no us enganyeu... sort que sempre ens quedarà aquell record que ningú ens podrà esborrar.
El pas dels anys passa per tots, i amb ell arriben les canes, les arrugues, les penjarelles, el cul més ample del normal, la panxa cervesera (tot i que no beguis cerveses), les entrades, els pits caiguts... I un personatge de conte no es pot permetre veure’s així, o sigui que de tant en tant també passen a fer-se uns retocs:
Les grans multinacionals arriben fins i tot als boscos més densos. Poc probable de que pugui viure ningú, a part d’algun que altre llop i alguna iaiona solitària. Avui en dia, la famosa caputxeta vermella seria una nena obesa, plena de grans, pensant engolir tot un menú Big Mac, i amb el cistell ple de patates gegants en ves d’ous i mel:
La pobre Ventafocs ja pot esperar asseguda al seu príncep blau, amb l’única companyia que la d’un cubata a la mà, ja que amb els temps que corren és molt difícil trobar el perfil tan idealitzat amb el que va somniar:
Però potser
Aquells dos superherois que tant ens agradaven... Tots dos tancats en un hospital, un a conseqüència de les maleïdes drogues que tant el feien volar de jove:
i l’altre, perquè ni les superheroïnes, ni la bellesa, ni la fama, ni els diners... poden evitar caure a la desgràcia que comporta una malaltia greu:
I no diem res del pobre príncep blau, que acaba els seus últims dies tancat a una residència d’avis, ja que és un trasto vell i un estorb per a la família. Ell només somnia amb la seva princesa que mai va fer despertar amb el desitjat petó... o potser és perquè mai va existir?:
Però aquesta dura, crua realitat, no cal que l’expliqueu als vostres fills, néts, germans... o el què tingueu. Val més viure enganyats i pensar que els nostres superherois van viure feliços i van menjar anissos la resta de les seves vides.
