Feliç'10

Que mai no et falti un somni pel que lluitar,

un projecte per realitzar,

alguna cosa per aprendre,

un lloc on anar i algú a qui estimar.

Bon any 2010

Bon Nadal!

Bon Nadal!

Res, només desitjar-vos a tots unes bones festes.

Jo, com molts de vosaltres, sóc molt afortunada, tinc la sort de passar tots aquests dies de neu, fred i glaçades dins de casa. Amb la llar de foc a tota pastilla, la manteta i sobretot acompanyada de tots els meus, que són els que realment m'aporten l'escalfor necessària per viure.

A la taula no hi falta el menjar, ni el gall de pagès que ens menjarem per Nadal, ni els lots (cosa que vol dir que tenim feina), ni la famosa escudella amb carn d'olla, ni els canalons, gambes... Ni les rialles entre copa i copa. Ni els regals al costat del tió que gairebé ni es veurà de tant camuflat que quedarà.

Si, tinc molta sort de viure el Nadal amb alegria.

Però, tothom té aquest somriure dibuixat a la cara que moltes vegades, en aquestes dates, ens imposen? La realitat és que no.

Bon Nadal!

Rojo pasión

En aquestes dates on predomina el consumisme massiu, jo, com gairebé la majoria de la gent, entrem de botiga en botiga per trobar algun detallet més per regalar.
Ahir el matí, vaig entrar en una botiga de roba interior perquè em volia comprar alguna cosa de color vermell per cap d'any, pura superstició que tinc de tota la vida i que segueixo any rera any.

La dependenta, una senyora molt amable em va començar a ensenyar filigranes, coses inèdites, molt maques, i sobretot mooooolt sexys (els preus també preciosos).

I mentres observava tot el mostrador a rebentar de conjunts, picardies, tangues... se'm va il·luminar la bombeta i em va venir el cap totes les nits passades dels cap d'anys. Qui ho veurà això tan maco? tant sexy perquè? Si normalment és la nit que tothom va més cec de l'any, i un cop arribes al llit de quatre grapes, si hi arribes, no estàs pas per tonteries, sinó que quedes clapat amb un moment.
Et gires cap on tens la parella a les 8:00 del matí, i el veus amb uns colorets que sembla que hagi sortit dels pastorets. Molt mono ell, però amb la corbata el cap, la baba mig caient i fent uns ronquets de porc senglar i a sobre ocupant tot el llit.

I després de la ràpida reflexió li vaig dir molt amablament a la dependenta: Gràcies però em quedo el de sempre, un conjunt bàsic però amb vermell (a vegades innovar no val la pena, en una altre ocasió serà).

Tierras desconocidas

Hacia rutas salvajes
Jon Krakauer


"... La felicidad solo es real cuando se comparte ...

... Algunas personas sienten que no merecen amor. Caminan en silencio por espacios vacíos tratando de cerrar los espacios del pasado ..."

Ara toca mirar la pel·lícula.

Para ser conductor de primera...

Passo bastantes hores davant del volant i es podria dir que estic fins els mismíssims collons d'aguantar certa gentussa que em trobo habitualment per les carreteres. Setmanalment faig uns 500 km, tirant curt. O sigui que estic ben curtida a l'hora de posar-me davant del volant i n'he passat les mil i una. També s'ha de dir que disfruto portant tot el què vagi amb motor, em relaxa i podria anar fins a la fi del món i no em suposaria cap mena de problema.

Però com deia anteriorment et trobes tota mena de fauna humana per la carretera i més encara si la que condueix és una dona... i jove.

A vegades els hi faries una clatellada a més d'un (i d'una).

Per exemple... No és tant difícil fer una rotonda ben feta! quanta gent veieu que la fa correctament? Sembla xauxa!
Et pares a un semàfor vermell, i abans que es posi verd ja tens el de darrera pitant! joder! surt 10 minuts abans i fica't el pitu al cul!
I aquelles iaies que vam amb el carrito de la compra? Segur que no saben perquè serveixen les voreres, ja que totes van pel mig de la carretera.
O quan vas i et trobes a dos o tres ciclistes de costat, parlant... i a tu et toca estar com una tonta al darrera esperant que se'ls hi acaba la xarrera.
I també n'hi han de que quan veuen una noia sola al cotxe comencen a fer imprudències per lligar, que si ara t'adelanto, que si ara afluixo, ara et torno adelantar i estic un ratet paral·lel al teu cotxe... grrrrrr.
I les motos? Semblen que per ells no existeixin les normes! Adelanten sempre que volen, fins i tot amb línies discontínues i encara sembla que tinguis l'obligació d'apartar-te i deixar-les passar.
I per no dir d'aquelles persones que deixes passar en un pas de vianants i passen que semblen que vagin trepitjant ous! una mica de per favor!!
I també estic fins els collons de tots aquells que acceleren quan els vols adelantar i foten frenassos cada cop que veuen una prostituta per la carretera.
I dels que van enganxats al cul del cotxe? jo els hi faig cada frenada que flipen! i a sobre després et piten!

Doncs si, em cago amb tots ells i encara em quedo curta!

2 horitas...

:D

Tiene un color especial?

Després de passar un cap de setmana de luxe a Andorra ara toca fer un altre petit kit-kat. La veritat és que hem donat moltes voltes d'on seria la nostra destinació, i el final ens hem decantat per anar a passar 10 dies a Sevilla, ja que tothom ens n'ha parlat meravelles.

Ja tenim gairebé tota la maleta enllestida, ens falta acabar de preparar petites cosetes.

Tots els nostres amics que hi han estat, ja ens han aconsellat llocs obligatoris per visitar, anar de tapeo, de festa, anar a fer el got... Si algu ens pot recomanar el què sigui de Sevilla, també ens ho apuntarem, que 10 dies donen per molt. (Gràcies per les 2 guies Román).

I com no, ja tenim una llista ben complerta de cosetes que ens han demanat: loteria de nadal de Sevilla, roscos, mantecados...


Ens veiem a la tornada!!

En aquellos tiempos...

Fa temps vaig descobrir a Joshua Hoffine, un dels millors artistes que hi ha alhora de reflexar les pors infantils.

De petita em feia molta por pujar a les golfes de casa sola i de nit, com també de baixar al garatge. Ara, no puc dir que li tingui por, però si que encara em fa un cert respecte.
Quan anava a dormir, intentava que cap de les meves extremitats sobressortissin del llit, per por als possibles "gremlins" que es poguessin amagar a sota i així evitar que em mosseguessin o que m'estiressin cap amb ells.
Quan em quedava sola a casa i volia anar d'una habitació a l'altre, encenia tots els llums i feia tot el trajecte corrents, per evitar que el "personatge" que m'estava esperant darrera d'una porta no tingués temps de reaccionar.

Actualment, de totes aquestes pors infantils només en conservo el record i gràcies a les fotografies d'en Hoffine, aquest vespre quan tanqui el cotxe dins del garatge, em farà caminar depressa, mirant de tant en tant cap endarrere amb un únic soroll de fons: el "clonck-clonck" dels meus talons.

Colgando en el campanario

Me voy
Pepe Rubianes

"... Y todo esto me lleva a preguntarme si, aunque colocaron mi nombre en el centro de la diana, la campaña no tendría objetivos más globales como, por ejemplo, la misma TV3 e, incluso, el Estatut de Catalunya, temas recurrentes en personas como Jiménez Losantos. No hay que olvidar que también era la época de la polémica sobre los papeles de Salamanca y del boicot a los productos catalanes. Ésa también fue una campaña increíble. A los catalanes nos llamaron de todo por parte de la España de la caspa. En el caso de Salamanca, ¡que lo que se roba hay que devolverlo! ¿Tan difícil es entender algo tan básico? Si robo un collar y la policía me detiene, tengo que devolver la joya. Si los papeles hubieran sido de otra Autonomía, estoy seguro de que se hubieran retornado sin ningún altercado o debate paralelo. Pero se vendió bien la historia de que los catalanes robaban unos archivos. Era un momento de ataque continuo a Catalunya en aquellos días, por eso creo que lo de menos fue lo que yo dije en El Club. Les serví de estrategia para que esa gentuza fascista lanzara su odio visceral contra Catalunya ..."

Esperate'sentao

La impuntualidad es una falta de respeto,
no de tiempo.

Tengo una carcajada...

Ahora si que me RIO.

Samba! De Janeiro! Lalalalaaalalaaaaa

:D

Me... mo?

Passo una temporada entre una mica espessa, amb falta de temps per actualitzar i per passar pels vostres blogs. A veure si m'organitzo una mica més, sembla com si encara necessités més vacances, ja que tinc un gos a sobre que no me'l trec!
Aprofito per posar un Meme d'aquells xorres, que ja sabeu que m'agraden, i el tenia aparcat al calaix des de fa bastant temps.

1. Agafa el llibre que tinguis mes aprop, i escriu de la pàgina 79, la línia 3.

"... Dejé claro que me refería a la España reaccionaria, miserable, casposa y fascista que mató a Federico García Lorca, y cuyo espíritu sigue vivo todavía. ..." (Me Voy - Pepe Rubianes)

2. Què és l'últim que has vist a la tele.

Doncs va se ahir a la nit, el programa que fan a TV3: A la presó. M'agrada tot el tema aquest, és més, des de fa anys estic mirant d'entrar a treballar amb algun centre penitenciari, però és bastant complicat accedir-hi.

3. A part del soroll del pc, què més s'escolta en aquests moments?

Doncs porto tot el dia amb el repeat posat de Me cago en el amor de Tonino Carotone. Us deixo el videoclip d'aquest fantàstic gèni perquè canteu amb mi.

4. Quan has rigut per últim cop?

Fa uns 20 minuts, parlant pel mòbil i recordant una anècdota d'aquest cap de setmana a Empuriabrava. Sempre miro d'allunyar del meu costat a totes les coses i persones que no em dibuixen un somriure a la cara.

5. Què hi ha en les parets d'on et trobes ara mateix?

Doncs davant meu hi tinc un plafó de suro amb totes les meves entrades de concerts (que no són poques) i fotos penjades on surten retalls de la meva vida passada i de la meva vida diària.

6. Com vas vestit en aquests moments?

Vaig amb un texans de color negres i amb una camisa lila i negra. I amb les sabatilles d'estar per casa.

7. Alguna cosa que els teus companys de blog no sàpiguen de tu?

Ufff... això és difícil, ja que no saben gaire sobre mi. Alguna pinzellada de tant en tant, però només coses superficials.

8. Com són les teves mans?

Amb cinc dits cada una. Blanques. Amb els dits de pianista. Una petita cicatriu a la mà esquerra que demostra lo bona que era de petita. Un anell de plata a la mà esquerra, i dos anells de plata a la mà dreta. Les ungles de les mans mai me les pinto (si és que no és color transparent o en una ocasió que s'ho mereixi)

9. Què veus des de la teva finestra?

Veig el meu carrer. Un carrer molt ample, amb arbres, flors, gent caminant ràpid pel fred que ja fa a la Plana de Vic. Cotxes passant. Cares llargues que es barrejen amb cares alegres. La cartera que va de porta en porta. El fruiter saludant a la veïna de més enllà. Adolescents amagant-se amb un cigarret a la boca... En fi, el meu carrer.

10. Què tens pensat a fer en el teu temps lliure a curt termini? I a llarg termini?

Mmmm... Sóc una persona molt organitzativa pel què fa el tema oci. A curt termini hi ha diferentes cosetes ja gairebé enllestides: un dia a Port Aventura amb els amics, un cap de setmana de relax a Andorra amb la parella, un viatge pel novembre d'una setmaneta per esperar les vacances de nadal, un sopar aquest cap de setmana de colla... I sobretot, molts concerts a la vista ja emparaulats. I a llarg termini també hi ha moltes cosetes que vull fer, però com que falta tant... cada cosa al seu temps.

Pd: No ve a cuento, però estic fins els collons de rebre trucades procedents del 1485 (publicitat movistar)! Els recomano des d'aqui, que deixin de tocar els ous a la gent i que si no tenen feina que es contin els pèls del cul!! joé!! que emprenyant d'aquesta manera no aconseguiran mai vendre res, només que els enviïn a la p.merda!

Ja està.

Crac-Crac

Luisito
Susanna Tamaro


"... -Ens hem d'imaginar la nostra vida com una caseta que construïm a poc a poc, maó a maó. El lloc on s'alçarà no és físic, sinó fet de temps. Ara sou aquí, després anireu a l'institut, fareu la mili. Alguns de vosaltres us posareu a treballar, d'altres anireu a la universitat. Fixeu-vos-hi, totes aquestes etàpes seran els maons que, any rere any, edificaran la vostra caseta ..."

[...]

"... Per no parlar de les magarrufes untuoses de la nora, que només pensava en la distribució del pis del qual un dia, n'estava segura, prendria possessió. Voltava com un mussol per les habitacions, xiuxiuejant al marit, totalment dominat:
-Aquí ampliarem la finestra, allà tirarem a terra aquesta paret i unirem aquesta habitació amb la de la vella.
Era això també el que li glaçava el cor, la idea d'haver engendrat fills i el fet de penedir-se'n ..."

Anem a comprar...

Em fot gràcia! Des de quan sabem que les bosses de plàstic contaminen? I que tarden molt en desfer-se? I bla-bla-bla... Jo des de que tinc ús de raó que ho sabia, ja m'ho han inculcat de petita, fins i tot ho explicaven a la E.G.B. a "natus"!

El què passa és que totes aquestes multinacionals s'han passat pel forro tot el què deien des de fa anys aquells pesats que se'n fan dir ecologistes i tota la seva tropa. I ens volen vendre tot el rollo de la conservació del medi ambient, sense haver de dint-se clarament que tot això és una excusa fàcil per reduir gastos i fer-se propaganda.
Què ven més?:
- Fer una campanya per reduir bosses perquè és una despesa important i innecessària (on aquests diners destinats se'ls pot embutxacar una persona amb corbata)?
- O, fer una campanya per reduir bosses per ajudar a contribuir en la conservació del medi ambient?

La resposta està més que clara.

Si tots aquests xupatintes tinguessin miraments pel nostre planeta, en faria d'anys que les bosses de plàstic s'haurien eliminat! Nosaltres, com molta gent, anem a comprar sempre amb cabassos de tota la vida, o amb el carro de la compra o fins i tot amb bosses de roba que les botigues mateixes ja et regalen.

11 de setembre

Feliç diada a tots!!!

El tercer...

La reina al palau dels corrents d'aire
Stieg Larsson


"... La Rosa Figuerola es va despertar dissabte cap a les vuit del matí, gairebé dues hores més tard de la seva hora habitual. Es va asseure al llit i va contemplar en Mikael Blomkvist. Roncava. Vaja, ningú no és perfecte.

Es va preguntar on la portaria aquella història amb un Mikael Blomkvist. Ell no era algú del tipus fidel, amb qui una es pogués plantejar una relació a llarg termini. Però, d'altra banda, no estava gaire segura d'estar buscant realment una relació estable amb promès, nevera i criatures. Després d'una dotzena de temptatives fracassades des de l'adolescència, es començava a dir cada cop més que el mite de la relació estable estava sobrevalorat. La seva relació més llarga, amb un col·lega d'Uppsala, havia durat dos anys.

Tampoc era el tipus de dona que busca històries d'una nit, per bé que trobava que molta gent oblidava el valor extraordinari del sexe com a remei per a gairebé tot. I el sexe amb Mikael Blomkvist estava molt bé. Per tornar-hi ..."

Ara ja si, ara toca la peli!

Playuki

M'agrada anar a la platja, no a prendre el sol, ja que sóc d'allò més blanqueta i sempre agafo un color fresa-nata bastant interessant. És més, jo no em poso morena ni a tirus: de blanca, passo a vermella, de vermella em pèlo per tornar a passar a ser blanca. En fi... per això sempre sóc o dins l'aigua o sota el para-sol.

M'encanta seure vora el mar i contemplar la varietat que hi ha de l'espècie humana. M'hi passava llargues hores.

Els típics xulo-playas jugant a les pales perquè tothom els miri la seva tauleta de xocolata, i com tothom sap, la xocolata a la llarga es desfà... i què els hi queda amb aquests pobres? Ni cervell, ni tauleta...

Els pares jugant amb els fills fent els castells de sorra. O més ben dit, pares disfrutant fent castells de sorra, mentres el fill està avorrit a la tovallola mirant el seu pare com li ha pres la galleda i la pala.

El què no he arribat a entendre mai, és perquè totes les dones es posen bikini. Arriba un moment que una queda molt més bé amb un banyador d'allò més cuquetó. Pots ser molt més sexy amb un banyador ben posat, que amb un bikini minúscul on surten tots els mantecados fent de flotador. Segurament en el seu apartament d'estiu no disposen de miralls.

Quan era petita, m'enrecordo que tothom feia top-less. Ara sincerament, continuen fent top-less les persones que en feien quan jo era petita. No se'n veuen pas gaires de noies joves amb els pits ferms fent top-less. Però si dones amb més de 60 anys amb els pits sobre genoll. Si us plau, ja ho sé que estem en un país lliure que tothom pot fer el què li roti... però no cal anar regalant aquests espectacles.

Anar a la platja també significa escoltar al tiu que ben els cocos, cridant a tot pulmó: COCOOO, COCOOOO RICOOOO, COCONUUUTS!! Sincerament has de tenir molt de desig per gastar-te 4.50 € per un coco que al super et costa tirat de preu. Però clar, s'ha de pagar el fet de menjar-te'l davant de la platja, i amb sorra incorporada.

M'estimo més escoltar 1.000 vegades el dels cocos, que no aguantar els típics que se'n porten el radio-cd de casa i obliguen a escoltar una música desagradable per les orelles a tots els que tenen l'honor a estar a prop d'ells.

Veus que arriben des de lluny direcció on estàs tu, amb un cargament de tovalloles, para-sols, neveres, flotadors, els 5 nens portant una barca gran inflable, cadires, 2 matalassos... Ah! i sobretot, vermells com gambes i xancletes amb mitjons! I on es volen col·locar amb tot el mobiliari? Em sembla que el final per anar a la platja haurem de comprar ticket i reservar lloc.

I ara... per colmo, quan estàs ben estirgassada a la tovallola a punt de tornar a agafar el son... escoltes: MASAJE-MASAJE-SINCO-EULOS! Collons! Primer el de les ulleres, després el del coco, més tard el de cd's... i ara massatges! I a sobre, si pagues una mica més, et fan un Happy End (massatge complert amb final feliç)! Però a on arribarem?

-_-

Standby

Tancat per VACANCES!!

Festes majors, remullades a la platja, passejades amb bici, visitar tot el què es pugui i més, rutes de GR's, colar-se sempre que ens doni la gana el millor hotel que trobem, bailoteos, contemplar com surt el sol, cocktails, migdiades llargues, sopars amb els amics de sempre, disfrutar del meu piset acabat d'estrenar, passar una bona estona entretinguda llepant un cucurutxo de 2 boles, absorbir la tranquil·litat d'una cala deserta, jugar amb els meus dos gossets, llegir un bon llibre sota la sombrilla, plasmar-ho tot amb fotografies, anar a pescar amb la tropa, esmorzar amb companyia, muntar a cavall, esquivar els mosquits famolencs, fer la bomba a la piscina, dedicar temps a la family, deixar aparcat el mòbil i el rellotge en un racó del calaix, fer castells de sorra, no fer absolutament res, ballar entre guiris amb sandàlies i mitjons (i un llarg etc)... i sobretot ser feliç!

Procuraré ser molt i mooooolt bona tots aquest dies.
;-)

Yuhuuu! Ens veiem a la tornada!

Bè-beeeeè

Crec que val la pena de compartir una anècdota d'aquest estiu que és totalment verídica, ja que ens en vam fer un fart de riure. Per cert, no diré noms (no patiu).

Tenim uns amics que el noi és un bandarra i la noia molt gelosa. I el noi va marxar un cap de setmana de vacances a Benidorm amb uns amics. La noia que no se'n fiava, li va dibuixar un xai a les seves parts per estar segura que no li faria les banyes, ja que si la feia servir, el xai s'esborraria.

Un dia a la nit, el noi va trobar un planillo i no el volia deixar escapar. Li va explicar la situació de la seva dona i del xai que ell tenia dibuixat, que era tot un problema. Aquella senyoreta li va dir que no patís, que quan acabessin ella mateix li tornaria a dibuixar o repassar els trossos que s'esborressin.

I així ho van fer.

Al arribar a casa, la noia li pregunta si ha fet bondat i que li ensenyi el xaiet...

S'han separat.

Es veu que el xai no mirava cap endavant com la dona l'havia dibuixat, sinó que el va fer mirant cap endarrere, mirant cap als ouets! jajajajaja.

En fi... cada cop que els veiem, pensem amb el xai i la situació en sí.

Va de llegenda...

L'altre dia, llegint llegendes de diferents parts del món, em vaig trobar amb una de molt curiosa. La llegenda xina del perquè l'anell de compromís es posa al quart dit de la mà.

La llegenda diu que el dit gros representa els pares; el dit índex representa els nostres germans i amics; el dit cor ens representa a nosaltres mateixos; el dit anular representa a la nostre parella i el dit petit és la representació dels fills.

Per fer l'experiment, primer hem d'ajuntar les mans, palmell amb palmell, després col·locar el dit cor com es mostra a la fotografia:


En aquesta posició intentarem separar al mateix temps els dos dits grossos, que representen els pares. Veuràs que se separen, i això vol dir que ells no estaran amb tu el dia de la teva mort.

Farem el mateix amb els dos dits índexs, i veurem que també se separen, ens vol dir que els nostres germans i amics, agafaran camins diferents i faran la seva pròpia vida.

Intentarem separar els dits petits, i també se separen, ja que els fills creixen i algun dia marxaran.

Finalment, mirarem de separar els dits anulars, el qual representa la nostre parella, i et sorprendràs de veure que no els pots separar, ja que la teva parella lògicament és la que estarà sempre al teu costat, tant per les coses dolentes, com les bones... fins el dia de la mort.

Crec que és una llegenda per compartir, per ser explicada. La vaig trobar fantàstica i sobretot molt curiosa.

Seria hora!

Després d'anys treballant amb persones, tot just ara em demanen que presenti els diplomes per comprovar que tinc la titulació adequada per portar a terme aquesta tasca. Per cert, ho trobo fantàstic. Ja ho haurien de fer des d'un primer moment en què obres la porta de l'oficina per demanar feina.

Vaig estar gairebé 5 anys treballant en un centre dirigit a un cert col·lectiu de persones una mica "especials". Per entrar a treballar, només em van demanar el currículum vitae, sense informar-se si tot el què deia el currículum era cert o inventat (el meu cas era tot cert). Un cop a dins, em vaig adonar, que de 80 treballadors que érem, potser 20 teníem la titulació adequada. Els altres per tenir, no tenien res.
Ens trobem amb molts centres amb treballadors sense la més mínima idea de reaccionar davant d'un problema, de no saber tractar a les persones amb algun handicap, de tractar-els com a simples màquines... només pel simple fet, de que agafen persones no qualificades per aquestes feines sense dedicar un temps a supervisar de si tenen la titulació requerida. Després passen les desgràcies que passen.

Avui, a la feina actual on també tracto amb persones amb algun tipus de dependència, m'han demanat per primera vegada a la meva vida, que portés fotocòpies dels diplomes. Que tot just ara els hi demanen que totes les treballadores els han de presentar, i qui no els tingui... cap al carrer per no qualificades.

El què desconec és que si a partir d'ara ho demanaràn a totes aquelles empreses tant privades, concertades com públiques que es dediquen d'alguna manera a l'atenció de la persona. Espero que sigui així. La majoria d'empreses ja poden anar tremolant!

Crec que tothom vol ser atès de la millor manera possible, no de Can'passa'via.

Millennium 2

- I després, un bon dia, enmig de l'estiu, vet aquí que va comparèixer no se sabia d'on aquella espècie de gamba. Ja saps com és, no? Va arribar al local i va dir que volia aprendre a boxejar. (...) Hi havia mitja dotzena de paios, tots aproximadament dues vegades més cepats que ella, que es partien de riure. Jo també era dels que reia. (...) Ella no va riure gens. Va agafar un parell de guants que algú havia deixat damunt d'una cadira i se'ls va posar. No estaven lligats ni res i eren massa grans per a ella. I nosaltres, els xicots, vinga riure encara més. (...) De sobte, li vaig ventar un jab i la vaig tocar a la cara. Vull dir, no és que fos un cop molt fort ni res, només una carícia. Llavors em va donar una puntada de peu al genoll. Pessigolles. Jo era tres vegades més alt i més gros que ella i ella no tenia cap opció però continuava castingant-me com si s'hi jugués la vida.

-És que te n'havies rigut.

-Ho vaig entendre després. I em va fer vergonya. (...) Finalment la vaig enganxar, la vaig amorrar a terra i la vaig bolcar fins que va parar d'espeternegar. No sé si t'ho creuràs però li queien les llàgrimes i em va mirar amb una ràbia que... ja t'ho pots imaginar.

Per fi!!!!

Després d'un cap de setmana molt mogut (platja, bici, concert d'en Miguel Bosé "fotos al feisbuc", passejades... i una bona escaldofada) acabem la setmana. I això què vol dir? Doncs que en dos dies comencem les nostres vacances tant esperades! SIIIIIIII!!!

Cada any he fet un mes sencer de vacances, però sempre m'acabava avorrint, les trobava massa llargues, ja que no podia marxar tot el mes a fora.
Aquest any ho hem fet diferent. Les hem repartit una mica. 10 dies el juliol, 10 dies a l'agost i 10 dies al novembre. Crec que anirà de conya. Ja les tenim repartides. Ara al juliol, anirem al piset de Roses (Sta. Margarida), per l'agost anirem al piset d'Empuriabrava, i pel novembre farem un viatget pel sud d'Espanya. Això si que són vacances!!

Com que les volem aprofitar al màxim no crec que em pugui connectar massa sovint (tot i així me'n porto el portàtil). O sigui que ens veiem a la tornada!

BONES VACANCES A TOTS/ES!!

Per cert, quina serà la cançó patètica de l'estiu??
Ho estava pensant avui...
i no em sona encara haver escoltat cap frikada
que ens faci ballar aquest estiu com bojos...

1/2 anyet sense fum

Sincerament pensava que em costaria molt més del què m'està costant. Ho porto bé. He canviat alguns dels hàbits i alguna que altre petita coseta i el resultat ha set fantàstic.
Tot i que en algun moment (sobretot els primers mesets), els nervis i la mala lluna m'han fet passar alguna mala jugada. I des d'aqui aprofito per donar les gràcies a les persones que m'han fet costat, sobretot a tu rei (que sense la teva ajuda m'hagués estat impossible deixar-ho).

=)

Anys i anys

Avui estem de celebració. (01-07-09)

Els dos homes més importants de la meva vida fan anys avui:
el meu "PAPA" i el meu "NEN".

Moltes felicitats als dos. Sou el millor tresor que tota persona desitja tenir.




Aquest és un dels meus regalets per tu, espero que t'agradi!

T'estimo

Hasta los HUEVOS!

Com tothom, estic una mica fins els collons de treballar per pagar les factures, que si la hipoteca, que si els crèdits, que si la lletra del cotxe, el llum, l'aigua, la contribució, i un llarg etc. Però bueno, s'ha de pagar i punt. Però el què no estic disposada és pagar per res del què jo no n'hagi donat la meva autorització.

Estic indignada i moooolt enfadada perquè el mes passat, quan vaig rebre la factura del telèfon mòbil, vaig mirar com sempre el detall de les trucades i dels sms. I la meva sorpresa va ser veure una quantitat de missatges rebuts del 7837, dels quals me'ls cobraven a mi a 0.30 cèntims. Jo mai he enviat RES a cap numero per tenir una politono d'aquests horribles, ni he participat a cap concurs per guanyar un fantàstic Ferrari o un esplèndid viatge a la Conxinxina, ni res per l'estil. És més, no conec ningú que hagi guanyat cap premi enviant un simple missatget.

Doncs bé, vaig començar a rebre sms del 7837, del qual me informat i és una "empresa" anomenada MBlox, i pel simple fet d'obrir el sms et donen d'alta instentàneament, sense la teva autorització, només pel fet de llegir-el.
El més curiós d'això, és que les operadores n'estant MOLT al corrent, ja que després d'ensenyar que jo no enviava aquests sms i demostrar que me'ls cobraven a mi, i després de l'estúpida demostració, com art de màgia em van donar la solució: que amb un simple sms que em van dir em podia donar de baixa a aquesta estafa que mai em vaig donar d'alta.

En fi, ens volen xuclar la sang per tots costats, només falta que ens posem en pompa i que ens donin pel cul.

Adéu Rei del Pop

50 anys, 45 anys de vida pública cantant com un mestre, després de la glòria de seguida va arribar el calvari, la seva decadència. La lluita per portar una vida normal, ell, que no va tenir res de petit, tenia mancança d'amor, en definitiva, mancança de tot, de tot el què pot desitjar un nen.
El van jutjar en vida i ara el segueixen jutjant un cop mort, apagueu les televisions i pareu l'orella per escoltar la seva música. Totes aquestes cançons quedaran per sempre més, el què no quedarà per la resta de la vida són els comentaris d'aquests que es fan anomenar "periodistes".

Hem tingut una gran pèrdua, ara mateix tot el món plora per tu.

Gràcies per l'art que ens has regalat!!

TicTac

Hablamos de matar el tiempo
como si no fuera el tiempo el que nos mata a nosotros.

Flash!

... Unas 1.000 personas mueren cada año a causa de los rayos ...

Can Sopes

Us presento en Sopes!
Mira que en fa de temps que hi passo pel davant i mai m'hi havia aturat ni a mirar'el, és més, no sabia ni que existia. És ben bé que com més gran et fas, menys aprecies les petites coses que se't posen al davant.

L'altre dia una nena de 6-7 anys em va dir una mica molesta:
- Passes per davant de Can Sopes i no li pots donar menjar?!
- Què??????? (li vaig contestar ben estranyada, ja que no tenia ni idea de qui era aquella marreca i molt menys qui era el de Can Sopes!)

I va sé llavors quan el vaig conèixer, s'esperava impacient darrera d'aquella nineta.

És una pedra que sembla una cara i tots els nens es paren a donar-li menjar (fulles, herbes, trossos de pa...) i li refreguen per la boca, tan si vol, com si no vol.
Es veu que és un costum de tota la vida això d'alimentar'el. Els avis, els rebesavis... ja ho feien de petits.

I des de que el conec, és veritat que hi veig més d'un nen que s'hi para.

Per cert, no crec que passi mai gana, ja que pel què he pogut observar va tip com un berru, però si us ve de gust el podeu trobar a l'Esquirol, un poblet veí del meu.

Bon profit!!

Parpadea

La vida és com un obrir i tancar els ulls.

-_-

Passejant en una tarda de diumenge per Montgrony em vaig endinsar a dins d'una ermita. I ni més ni menys, em vaig trobar amb un tamboret fet amb parts del cos d'un animal. No entenc com hi pot haver gent tant sàdica i recargolada, que per fer "art" ha d'arribar al punt de matar a una pobre bestiola. I molt menys puc arribar a entendre com he trobat aquesta autèntica salvatjada a un espai destinat al culte.
En fi, si estigués a les meves mans, faria obres d'art amb més d'una persona.

Un paso más

No perdiste a nadie:

El que murió, simplemente nos adelantó,
porque para allá vamos todos.

Corb

Kafka a la platja
Haruki Murakami


"... -Senyor Hoshino.

-Què vol?

-En Nakata no és totxo, només. També està buit de dins. Ara me n'adono que sóc com una biblioteca sense llibres. Abans no era així. Abans tenia llibres a dins. He estat molt temps sense recordar-me'n, però ara sí que me'n recordo. Abans era normal, com tothom, però no sé què va passar que em vaig quedar com un recipient buit.

-Però senyor Nakata, si s'ho mira així tots ho estem, una mica buits. Mengem, caguem, fem una feina de merda cobrant una misèria i de tant en tant podem fer un clauet. No hi ha res més. Però, per molt que diguem, a vegades també ens passen coses interessants, com ara mateix. El meu avi sempre deia que la vida és divertida perquè res no va com t'imagines. I tenia part de raó. Si els Chunichi Dragons guanyessin tots els partits, ¿qui es miraria el beisbol? ..."

Cada cosa a la seva edat

En aquesta vida tot es basa en l'evolució. Tot, absolutament TOT evoluciona. I sincerament, sort n'hi ha.

Qui m'hagués dit anys enrere que en el dia d'avui, la cosa més important ja no seria el de decidir qui conduiria el cotxe al cap de setmana. O, que ja no m'omple sortir cada cap de setmana amb el primer antro amb música de pavelló, sinó que prefereixo que encara que m'hagi de gastar 100 euros, veure un espectacle/concert/teatre... que realment valgui la pena i es mereixi el meu temps. Prefereixo disfrutar del cap de setmana com mai, de viure'l. M'agrada passejar per la platja i menjar-me un gelat, descansar en una terrasseta i refrescar-me amb alguna birra. Poder-me ficar el llit i estar orgullosa que he disfrutat del dia. Fer una bona excursioneta i visitar racons nous. Programar una sortida amb antelació i sentir aquells nervis dins de l'estómac perquè se'ns acosta el dia de realitzar-la. I sobretot estar en bona companyia i poder mantenir una bona conversa que no sigui la conversa de sempre (batalletes d'adolescent).
Enrere han quedat aquelles nits de sortir per qualsevol lloc, de passar tot el cap de setmana dormint de cansament o de ressaca per la nit de festa. De no aprofitar res.

Enrere ha quedat tot això, com l'edat (ja que ho vaig fer a l'edat que tocava). He disfrutat molt, m'ho he passat genial fent totes les bestieses possibles. Però com entendreu, la gent evoluciona i amb vint-i-pico d'anys que tenim aquestes coses ja no ens aporten res d'interessant, busquem més. Busquem viure, mirar per un futur i portar endavant la nostre vida.
Mirem amb il·lusió aquest futur proper.

És una llàstima que hi hagi gent al nostre voltant que no ho comparteixi i que visqui encara igual que quan teníem 10 anys menys (tenint ja pèls blancs al cul, com diria un amic meu). Que trist que és que no puguin entendre que nosaltres si que hem evolucionat.

voti-voti-voti

Després de tot un cap de setmana fantàstic
(passejades vora el mar, el desitjat cucurutxo de cafè a Roses, de compres per Platja d'Aro, reunions familiars...),
vaig decidir sé una "bona" ciutadana i anar a votar, després de molts anys de no anar-hi, més que tot ho vaig fer per fer-te content! jejeje. Llàstima que els resultats no són del meu gust...
Les urnes, tant d'Empúriabrava com de Caldes de Malavella estaven bastant buides, segur que molta gent tenia coses més importants a fer que no perdre un diumenge esplèndid per anar a fer el numeret.

La lletra del la cançó val la pena:

En algun lugar...

En Inglaterra:
El inglés abre la nevera, saca 2 huevos, los hierve 3 minutos, hace el té, desayuna y se va a trabajar.

En Italia:
El italiano abre la nevera, saca 2 huevos, panceta, prepara su capuchino, desayuna y se va a trabajar.

En España:
El español abre la nevera y no hay luz, se rasca los huevos, cierra la nevera, se toma un vaso de agua del grifo y regresa a la cama porque no tiene trabajo.

Bup-muuu

... "Neospora caninum" és un paràsit que els gossos poden transmetre a les vaques a partir dels seus excrements, provocant així l'avortament ...

Ja s'acosta

Amb nervis, molts nervis! Ara les obres del piset d'Empuriabrava ja s'han d'anar enllestint. Fa una setmaneta que vaig anar a veure mobles i ja me'ls vaig quedar, o sigui que a principis de juliol me'ls porten. Això què vol dir? Que els caps de setmana a treballar! Ja que ho hem tirat tot a terra i ho hem volgut fer tot de nou, no he volgut aprofitar res.

Sincerament, no és perquè sigui meu, però està quedant preciós! Aquest dilluns aniré a comprar tots els mobles del lavabo, ja tenim la cuina nova de trinca, amb la vitro, la nevera... fins i tot ja tinc triats els colors de les parets. M'encanta, perquè serà tot al meu gust.

Ens fa molta il·lusió, tindrem el nostre niuet de caps de setmana i festetes. Estem desitjant anar-hi a passar aquestes vacances. Serà una manera de desconnectar de tot i de tothom.
Respirar aires de platja, passejar pel passeig amb bicicleta i reposar amb alguna terrasseta fent alguna que altre clara. Fantàstic!

I tot això ja està aquí... a partir del juliol no ens busqueu enlloc, que no sigui a Empuriabrava.

L'art de viatjar

El món sobre rodes
Albert Casals



"... Suposo que cada viatger té una raó per ser-ho: n'hi ha que viatgen per desconnectar, d'altres ho fan per tastar menjars exòtics, d'altres per veure monuments i llocs interessants, encara d'altres per visitar un amic o un parent... En el meu cas, viatjo per la gent, i per això sempre que algú em pregunta per un viatge el primer del que li parlo són les persones, i no els paisatges, les que em donen una raó per sortir de casa ..."

(Albert Casals)



Sincerament, jo no viatjo per la gent,
jo seria la que viatja per aprendre,
per aprendre el màxim,
visitar, tocar, experimentar, tastar...
La gent, la pots conèixer al replà de l'escala mateix.

Bruixa

... El paó de nit (o bruixa) és l'insecte més gros d'Europa, pot arribar a mesurar 17 cm de punta a punta de les ales ...

Em fa l'afecte que li veig la cara a la bruixa.

TodoAcaba

"Una vida ociosa es una muerte anticipada."

Glup-gluP

El frío modifica la trayectoria de los peces
Pierre Szalowski



"... -¿Quién puede saber que estoy aquí?
Julie levantó la cabeza, apenas sorprendida.
-Nadie, aparte de mí, los gatos y tú.

El hombre, después de mirarla fijamente, se volvió, inquieto, hacia los dos gatos, que ronroneaban su inocencia. Después de hacer el amor un hombre suele ser más estúpido de lo que lo era antes. Julie apartó la sábana y se levantó. Su cuerpo era absolutamente perfecto. Se fue hacia el baño sin dedicar una mirada a ese que estaba metiéndose la camisa en el pantalón.

-Estás casado, ¿no?
El hombre puso cara de no oír nada y se concentró en la tarea de cerrarse la bragueta. Julie, vestida con una corta bata roja, imitación de seda, reapareció.
-Luc... Porque te llamas Luc, ¿no? Menudo caradura. Anoche eras soltero y te metes en la cama conmigo, y por la mañana estás casado..."

MiCielo

... Hay 400.000 millones de estrellas en nuestra galaxia ...

InSomni.09

Nit de Festival!
La veritat és que un 10 pels 4 grups... (Ix!, Josep Puntí, Russian Red, Mendetz)


Anècdota de la nit: Al mig del concert d'en Josep Puntí (ex - Adrià Puntí), després de tirar-li aquesta foto, em fa una proposta indecent! És un crack!
jajajaja...

;-p

També haig de dir,
que moltes gràcies amb en Caro i la Carme,
que abans del concert em van regalar la pel·lícula "Persepolis"
com a regal del meu aniversari.

Carme-Caro-Meia-Álvaro

**Més fotos al "feisbuc"

Mail

L'altre dia em va arribar un mail que em va fer posar un somriure a la cara, i per aquest motiu el vull compartir amb vosaltres.

;-)

CARTA PRIMERA


Queridísima esposa:
En virtud de que hablar contigo es prácticamente imposible
(nunca te callas) me he visto en la imperiosa necesidad de
informarte mediante esta carta, de la siguiente incorformidad:

Durante el último año he intentado hacer el amor contigo 315 veces.
Tuve éxito en sólo 36 veces, o sea, una vez cada 10 días.

Lo que sigue es una lista con los motivos por los que fracasé el mayor número de veces: Despertaremos a los niños: 12 veces
Es muy temprano: 17 veces
Estoy demasiado cansada: 33 veces
Es demasiado tarde: 11 veces
Hace demasiado calor: 18 veces
Hace demasiado frío: 22 veces
Te hiciste la dormida: 39 veces
Me duele la cabeza: 27 veces
No me he lavado los dientes: 10 veces
No me siento bien: 8 veces
Quiero ver la tele: 16 veces
No me he bañado: 13 veces
Me esta bajando: 12 veces
Tengo ganas de hacer pi-pi: 15 veces
Ahora, de las 36 veces que tuve éxito, el resultado no fue siempre satisfactorio, porque:
6 veces permaneciste ahí acostada simplemente.
4 veces me dijiste que me diera prisa para terminar.
7 veces tuve que despertarte para decirte que había terminado.
1 vez me asusté porque creí haberte hecho daño, ya que te levantaste y empezaste a respirar agitadamente.

En espera de respuesta a la presente, quedo para lo que necesites... Tu Esposo.


CARTA RESPUESTA


Queridísimo esposo:
Me parece que has exagerado un poco las cosas, es decir, te puedes ir a tomar por culo. Aquí van las razones por las que no conseguiste más de lo que obtuviste:

Volver borracho: 14 veces
No volver a casa: 30 veces
Volver demasiado tarde: 29 veces
Se te puso floja antes de tiempo: 16 veces
Calambres en las piernas: 11 veces
No se te levanto: 34 veces
Medio se te levanto: 25 veces
Te la pillaste con la cremallera: 1vez
Estabas resfriado y te goteaba la nariz: 7 veces
Te quemaste la lengua con el café: 9 veces
Me la quisiste meter por atrás (pensando que era por delante): 12 veces
Se te pasaron las ganas después de pensar en ello demasiado: 36 veces

Las veces que permanecí ahí acostada (como tú dices) fue debido simplemente a que se te salió y te dedicaste a follar a las sábanas... y como parecías entusiasmado, no quise moverme y arruinarte el placer. Aaaaaaahhhhhhhhhh!!!! y la vez que me levanté y me puse a respirar agitadamente, fue porque en tus movimientos pasionales se te escapó un pedo! so asqueroso!

Atentamente Tu Esposa
PD: Alguna otra duda querido?

PremiRamonLlull09

L'últim home que parlava català
Carles Casajuana




"... És clar que ell canviava al castellà quan un client li contestava en castellà. És clar que, a les botigues properes, hi havia cada cop més venedors que atenien els clients en castellà. És clar que, si cap client els parlava en català, aquells dependents continuaven parlant en castellà, perquè per regla general el català l'entenien però no el parlaven. Sí, era cert que a Barcelona, que sobre el paper era una ciutat bilingüe, tots els catalans d'origen parlaven castellà quan algú se'ls adreçava en castellà, però pocs castellanoparlants feien mai l'esforç de parlar català quan algú se'ls adreçava en català, encara que l'entenguessin o que l'haguessin estudiat a l'escola. Sempre havia estat així ¿no? ..."

Donde estan las llaves?

Tenim el costum de quan arribem a casa ens tanquem amb clau per dins. Ens sembla que així estem molt més segurs dins del nostre niuet... (tonteries i manies com altres).
Amb les presses de llevant-se d'hora, marxar cap a Temps de Flors de Girona, tirar totes les bosses d'escombraries (que si una de paper, que si una de deixalles, que si l'altre d'orgànic...), agafar la càmara de fotos, el mòbil, ulleres... Vale! Ja ho tenim tot! doncs PUM, tanquem la porta i a dins les meves claus posades al pany.
Ja l'hem liat! Tots dos amb cara de tontos i tancats a l'escala de l'edifici.

Sort en vam tenir, que tinc el costum de deixar alguna finestra oberta perquè es ventili mentres no hi som. Vam agafar una escala hiper-mega-llarga, i el meu cunyat es va enfilar, pujar com va poder la persiana (que estava abaixada) i cap a dins, donant idees de com ens poden fer una visita. Un bon espectacle amb molts espectadors, ja que va sé la distracció de tot el veïnat que tafanejava darrera les cortines.

Ara a vigilar que no ens torni a passar...

;-)

Donde estan las llaves matarile, rile, rile.
Donde estan las llaves matarile, rile ron.
Chin-Pon!

(:

AAAAxis!

... 8 millones de españoles sufren alergias primaverales ...

Teneis alguna alergia?
Yo al polvo, pero me dura todo el año.
):

Un dia assolellat

Un banquero es un señor que nos presta un paraguas cuando hace sol
y nos lo exige cuando empieza a llover

Tot d'animalades ;-)

Lo mejor que le puede pasar a un cruasán
Pablo Tusset



"... Me desperté sin resaca a toque de teléfono, mucho más descansado de lo que cabía esperar después de haber dormido apenas cuatro horas. Lo que recordaba del último sueño era una simple repetición de mis andanzas por el barrio Chino, aunque convertida mi acompañante de hotel en una hermosa pescadera de la Boquería. Comprendí que llevaba un rato intentando penetrar el colchón sin acabar de encontrar el hueco. Es una sensación muy frustrante, no creo que las mujeres la conozcan; deberían imaginar algo así como no atinar con la manga del abrigo: eso mismo pero en el pijo, que es más delicado y se te acaba poniendo como un pimiento por la fricción áspera con la tela. Los de Pikolín deberían prever este tipo de cosas, no me extrañaría que la resistencia a punzonamiento que presentan sus productos acabara propiciando severas lesiones de frenillo ..."