Us presento en Sopes!
Mira que en fa de temps que hi passo pel davant i mai m'hi havia aturat ni a mirar'el, és més, no sabia ni que existia. És ben bé que com més gran et fas, menys aprecies les petites coses que se't posen al davant.
L'altre dia una nena de 6-7 anys em va dir una mica molesta:
- Passes per davant de Can Sopes i no li pots donar menjar?!
- Què??????? (li vaig contestar ben estranyada, ja que no tenia ni idea de qui era aquella marreca i molt menys qui era el de Can Sopes!)
I va sé llavors quan el vaig conèixer, s'esperava impacient darrera d'aquella nineta.
És una pedra que sembla una cara i tots els nens es paren a donar-li menjar (fulles, herbes, trossos de pa...) i li refreguen per la boca, tan si vol, com si no vol.
Es veu que és un costum de tota la vida això d'alimentar'el. Els avis, els rebesavis... ja ho feien de petits.
I des de que el conec, és veritat que hi veig més d'un nen que s'hi para.
Per cert, no crec que passi mai gana, ja que pel què he pogut observar va tip com un berru, però si us ve de gust el podeu trobar a l'Esquirol, un poblet veí del meu.
Bon profit!!
.JPG)
14 comentaris:
bonica història la de can sopes. i ben alimentada any rera any pel que llegeixo.
Jo si paso per devant segur que l'atipare.
Quines coses... sort dels nens!!
Corta pero entretenida historia.
Saludos desde el sur.
El nens son increibles, que fariem sense ells. No aconseguirime veure mai la serp que s'ha menjat l'elefant i tota la vida veuriem el barret.
Em soprenen cada día!!!!
Petons
Veig que no sóc l'únic que parlo de "pedres amb història"
Molt curiós, realment té cara de persona, i el que és més fascinant és que el costum es transmeti de generació en generació!
És curiós a la natura el que podem trobar. I sort dels nens, ja ja ja
Salut
Jajaj desde luego si fora per tu el pobre Can sopes es moria de fam una fulleta dona una fulleta. Un bes
jajajajaja! una nena de 6 anys donant-te lliçons de història del poble! Això si que té gràcia.
M´ha encantat l´entrada.
Òscar: ui tant que va ben alimentat, d'això no n'hi ha dubte. ;-)
Striper: jejeje, ben fet!
Thera: Els nens són vida.
La sonrisa de Hiperión: Saludos!
DANI: Ui tant! quanta raó tens! i que bonic el petit princep!
Dani: jejjeje he fet el xafarder al teu blog, i les "teves pedres" tenen molta més història! jajaja
Un petonàs i moltes gràcies per passar per aqui, benvingut!
Gaia: vaya! és impressionant el què la natura ens aporta.
Lansbury: jajaja.. ja s'hagués mort fa temps! perquè la veritat és que jo no m'havia adonat de la seva existència! jeje
Syl: jo em vaig quedar de pedra quan la nena em m'ho va dir amb aquell to, i a més ni la coneixia! guay que t'hagi agradat!
doncs, ara quan passis ja sempre li hauràs de donar de menjar!!!
molt xula la història!
per cert, et va agradar postdata:te quiero? a mi em genera molts sentiments contradictoris, una sensació agredolça
Doncs em va encantar la peli, molt! des de que va sortir el títol fins que es va acabar vaig estar plorant com una desesperada, ja que fa anys vaig llegir el llibre (és molt millor el llibre, per cert) i m'enrecordava de tots els detalls... aiiins! sóc bastant ploramiques amb les pelis...
Que curiós! Cada dia s'aprenen coses noves i la mainada tot el que ens ensenya!
Ostres, doncs no sé si es una pedra amb forma de cara, o és que és una antigua talla; perquè ben bé ho sembla, no? Bé, això ho sabràs millor tu...
Doncs, dona-li un trosset de formatge de part meva.
Apa, una abraçada amiga de Vic.
Publica un comentari a l'entrada