dilluns, 1 de febrer del 2010

Els contes actuals han canviat

Els contes que ens explicaven de nens, aquelles historietes que tant ens agradaven i aquells personatges que tant ens feien somniar, també han anat creixen amb nosaltres.

S’han anat fent grans, no tot perdura per sempre, no us enganyeu... sort que sempre ens quedarà aquell record que ningú ens podrà esborrar.

El pas dels anys passa per tots, i amb ell arriben les canes, les arrugues, les penjarelles, el cul més ample del normal, la panxa cervesera (tot i que no beguis cerveses), les entrades, els pits caiguts... I un personatge de conte no es pot permetre veure’s així, o sigui que de tant en tant també passen a fer-se uns retocs:



Les grans multinacionals arriben fins i tot als boscos més densos. Poc probable de que pugui viure ningú, a part d’algun que altre llop i alguna iaiona solitària. Avui en dia, la famosa caputxeta vermella seria una nena obesa, plena de grans, pensant engolir tot un menú Big Mac, i amb el cistell ple de patates gegants en ves d’ous i mel:



La pobre Ventafocs ja pot esperar asseguda al seu príncep blau, amb l’única companyia que la d’un cubata a la mà, ja que amb els temps que corren és molt difícil trobar el perfil tan idealitzat amb el que va somniar:



Però potser la Ventafocs ha tingut molta més sort que la Bella Dorment, que des de que es va casar només ha fet que parir com una conilla i estar a les odres del seu gelós marit.



Aquells dos superherois que tant ens agradaven... Tots dos tancats en un hospital, un a conseqüència de les maleïdes drogues que tant el feien volar de jove:



i l’altre, perquè ni les superheroïnes, ni la bellesa, ni la fama, ni els diners... poden evitar caure a la desgràcia que comporta una malaltia greu:



I no diem res del pobre príncep blau, que acaba els seus últims dies tancat a una residència d’avis, ja que és un trasto vell i un estorb per a la família. Ell només somnia amb la seva princesa que mai va fer despertar amb el desitjat petó... o potser és perquè mai va existir?:



Però aquesta dura, crua realitat, no cal que l’expliqueu als vostres fills, néts, germans... o el què tingueu. Val més viure enganyats i pensar que els nostres superherois van viure feliços i van menjar anissos la resta de les seves vides.

5 comentaris:

Eulàlia ha dit...

Jo vinc del país de "nunca jamás" (com Peter Pan). Sóc una noia que no vol créixer i per això escapo del món real. Vine al meu món imaginari amb els nens perduts. Vine a jugar amb mi.

Cris (V/N) ha dit...

Boníssimmmmmmmmmmmm :)
Et deixo un altre "mite" que fliparàs pepinos, nena, jajajjaa

http://www.youtube.com/watch?v=F9J3ZIiaSR8

Petons, preciosa :)

Garbí24 ha dit...

Jo vaig a repertir petos......a veure si desperto almenys algunes pasions....que també està bé.
A vivir...........

rits ha dit...

molt bo!!!
d'on has tret aquestes fotografies? són molt impactants!!!!

el temps passa per tots!

_MeiA_ ha dit...

Eulàlia: El teu món és maravellós, però a vegades és massa adicte pel món amb el que vivim, tingues bon ull!

Cris: jajajaja, molt bo el vídeo! no el sabia pas!

Garbi24: això segur que les despertaràs! no ho dubtis pas! en el món real és diferent! jajaj

Rits: si que són impactants! les vaig treure d'un mail que em van enviar, on hi havien aquestes i moltes més (més o menys de la mateixa temàtica).

Molts petonets a tots!