dimecres, 2 de novembre de 2011

Castanyera amb crisi

Després de tot un matí de dissabte tancada a la cuina fent els panallets (tradició familiar), ens ha vingut a visitar la iaia castanyera!




Molt simpàtica la pobre dona! La seva cara em sona... però no sé de què!
Ens ha explicat que aquest any, com tots, també està notant la maleïda crisi. Es veu que ha arribat una "moda" de fora, que desitja que sigui passatgera, se'n diu: Halloween. Està desesperada! I ha hagut de sortir al carrer juntament amb la seva estimada gosseta a demanar caritat.
Fins on arribarem?




Jo estic amb ella:
Visca la Castanyada!!

dimarts, 25 d’octubre de 2011

"Quin llibre és?" de JoMateixa



Gràcies a JoMateixa que va fer el joc de "Quin llibre és?" durant un periòde de temps, he guanyat aquest fantàstic llibre.
Ara començarà amb el mateix joc/concurs però combinat amb els Microcontes, feu una ullada i participeu!


Moltes gràcies, ens fas passar una bona estona jugant entre llibres.
:)

dimecres, 7 de setembre de 2011

the winner is...



Sóc una gran amant del cinema (hobby que comparteixo amb la meva parella) i l'altre dia vam participar en un concurs que organitzava Cameo des de la seva pàgina de Twitter. El concurs es basava en fer una Bio (Perfil) amb només 140 caràcters per la companyia cinematogràfica.

La millor Bio guanyava cinc pel·lícules en DVD a triar del seu extens catàleg (del qual les tenim gairebé totes), i els tres finalistes podien escollir una.

I si... VAIG GUANYAR JO!!

La meva proposta per la Bio, que la podeu veure AQUI va ser:

Comprometidos en ofrecerte el mejor cine independiente de autor en DVD y BD con la mayor calidad, respeto y amor por el séptimo arte. (bio vía )

Les meves escollides van ser:

- Ispansi.
- Las vidas posibles de Mr. Nobody.
- Los limoneros.
- Las 2 vidas de Andrés Rabadán.
- Nevando voy.

Ara a disfrutar-les! Però el millor, millor, millor... va ser guanyar a la meva parella! jijiji

dijous, 18 d’agost de 2011

Xin-xin!

Brindem!!! Que convido jo!!!



Un xin-xin per tots els nominats!!!

SILENCI QUE LES PARETS ENS PARLEN


divendres, 22 de juliol de 2011

Els temps no canvien


Ja fa dos mesos que estic a la nova feina i m'hi he adaptat molt bé.
Estan contents amb mi i m'ho diuen. I jo estic content amb ells.

He estat fins al dia d'avui treballant el millor que sé i donant el millor de mi. Aportant idees i posant el dia tota la paperassa acomulada. Dinamitzant tot el centre jo soleta. Al capdavant de tots els animadors i els auxiliars de geriatria, i per suposat, dels 65 usuàris. I no és feina fàcil.

I avui... després de dos mesos veient-nos les cares... em diuen que: "Mireia, per treballar a aquest centre millor que et treguis el piercing."
M'he quedat sorpresa. Sincerament, no és cap problema treure'm el piercing cada vegada que entri al meu despatx i posar-me'l cada vegada que surti. Però... cal?
Treballo igual amb o sense, sóc la mateixa persona amb piercing o sense. Fa 10 anys que porto aquest piercing al llavi i MAI he tingut cap pega enlloc, tot el contrari.

És més, és tant discret que han tardat 2 mesos en veure'l.

En fi... dilluns al entrar al despatx, el deixaré al bolso... i lluiré el meu millor somriure (però sense el piercing). 


(Avui ens ha deixat un dels grans.
Avui el món del Rock plora per tu Rober "Cantant i guitarrista dels Porretas".
Arreveure!)

dimecres, 13 de juliol de 2011

Que algú m'ho expliqui!

Fa dos mesets, que se'm va posar al cap canviar-me el mòbil. Volia un Samsung Galaxy S i vaig anar a la meva companyia (Orange) per veure si m'el regalaven amb els punts que tenia. Com que sóc una persona que faig servir molt el mòbil doncs tenia moooolts punts.

Què em van dir? Doncs excuses i més excuses. Que els punts ara no els podia tocar (perquè, si són meus?), que feia només un any que m'havia canviat el mòbil (i què, com si me'l vull canviar cada setmana!), que si PIM, que si PAM, que si allò, que si això... en fi, que  no estaven pas predisposats a negociar amb mi i deixar-me aquest mòbil bé de preu.

Què vaig fer? Com que no estic casada amb ningú, vaig anar a la botiga del davant (Yoigo) i els hi vaig dir que volia un Samsung Galaxy S. Amb 15 minuts m'ho van tenir arreglat, i amb 10 dies ja el tenia a les meves mans (i gratis!).

Els d'Orange els hi va faltar temps per acribillar-me a trucades, i llavors si que em donaven el mòbil i tot el què demanés, fins i tot em regalaven mig any de trucades... però ja era massa tard. Crec que era una bona clienta i hauríem pogut arribar a un acord.

No m'arrepenteixo gens del canvi, ha sigut per millorar. Tenia por de la cobertura, però en tinc a tot arreu, ja que fan servir les antenes de Movistar.
Què us sembla: La meva útlima factura d'Orange ha pujat a 129,80€ (només trucades), i la segona factura que he pagat de Yoigo ha pujat a 12,98€ (trucades + internet).
Perquè tanta diferència si faig exactament al mateix? I diria que encara truco més que abans, ja que estic lluny de la meva família i dels meus.

Colla de LLADRES!!

No sé si la veieu bé, però aquesta és la d'Orange:



I aquesta la de Yoigo:




Això si, no sé com he pogut viure fins ara sense el Samsung! És de luxe! :-)




dimecres, 15 de juny de 2011

Situant-me



Primer de tot us vull demanar disculpes perquè no tinc temps de res, ni de passar pels vostres blocs. Ja hi penso amb vosaltres però em sembla que algú m’està robant hores al dia.

M’estic situant, acostumant a aquest canvi que ha fet la meva vida. Estic feliç, molt feliç. Les coses em van bé, però com us dic, no tinc temps de res. Em falten hores al rellotge.
A la feina... hi ha moooolta feina. Com que no hi havia el perfil d’Educadora Social s’ha de fer absolutament tot (activitats, plantilles, horaris, memòria...) i sense tenir cap guia ni cap referent. Em deixen fer la meva, però no desconnecto molt, m’emporto la feina a casa (espero que a mida que agafi el ritme, no passarà). Però bueno... igualment estic sola com una mussola. I sincerament, m’encanta aquesta feina, hi disfruto fent-la.

Miro d’aprofitar una part de la tarda per anar a passejar, o a la platja, amb bici... miro de sortir una mica. Sort n’hi ha que la tramuntana s’ha acabat (per ara), perquè era per tornar-se lero! No sé pas com s’ho fan per anar ben pentinats! Hi ha d’haver algun truco, perquè jo semblo la bruixa de l’Alt Empordà!

I el tema d’estar sola... doncs em feia molta por, però hi estic agafant el gustillo. Faig completament la meva, procuro per mi, cuino per mi, penso només amb mi... millor que unes vacances! Jajaja. El què em costa és fer les coses sola: anar a comprar (sobretot roba), anar a banyar-me a la platja, anar a berenar a alguna terrassa o fer el got, passejar... són coses que sempre les he compartit amb algú. Però les faig. Avui mateix he anat a passar la tarda a la platja. M’he posat el biquini, he agafat la tovallola, la sombrilla... i cap a prendre el sol! I no us podeu fer la idea de la gent que hi va sola!!! Mai m’hi havia fixat! Per cert,  l’aigua estava boníssima!!! Demà hi tornaré, però amb un llibre a les mans. Em quedo parada que hi hagi tanta gent per tot arreu, sembla que ningú treballi. A Osona no es respira aquest ambient ni a ple agost. M’agrada.

 Un dels inconvenients que m’ha sortit, és que em trobo que haig de tractar amb molts francesos (veïns, clients a la feina, gent del carrer...) i l’anglès a vegades hi ajuda, però no gaire. I he estat buscant algú que em pogués donar classes particulars. I per sort he trobat una senyora francesa de Roses que em farà classes cada divendres a casa seu, començo el dia 1 de juliol! Ja en tinc ganes! És molt diferent comunicar-se amb un francès/a a la discoteca... que al dia a dia. I no m’agrada no poder entendre ni que no m’entenguin, i el millor remei ja que una bona part d’ells no en saben, és aprendre’l jo.

Espero que en 15 dies més, ja estaré instal·lada i ubicada completament.  Aquest dissabte mateix, m’en vaig a fer una excursió programada amb barco, a visitar totes les cales. El punt d’informació i la biblioteca semblen la meva segona casa, hi vaig per estar informada  de tot el què es faci pels voltants i així no perdre’m ni una. He canviat les activitats de muntanya, per les de platja, però també tenen el seu encant!! El què no puc substituir és l’embotit de Vic amb el peix de Roses... jejeje, aquests dos els vaig combinant depèn del dia! :)

Un petó a tots!


dilluns, 23 de maig de 2011

Temps de canvis



Qui m'ho hagués dit que la meva vida faria un gir inesperat. La veritat és que no em podia pas queixar pel tema feina, ja que en tenia i estava fixe des de feia anys. Llàstima de les últimes retallades i tot el què ha comportat que m'ha fet empipar una miqueta massa.

Com és habitual amb mi, faig les coses sense pensar (pim-pam), a vegades em surt bé i a vegades ben escaldada. Gràcies a tots els canvis a l'empresa que ens ha perjudicat a tots els treballadors, el dilluns sense pensar-m'ho vaig enviar per mail el meu currículum a un centre privat de molta anomenada a l'Alt Empordà. El dimarts mateix em trucaven interessant-se per mi i per tenir una entrevista. I el dijous, després d'una hora i quart d'entrevista, la feina era meva.

Va ser tot, dit i fet.

He canviat gairebé sense voler-ho, i m'he trobat que el canvi ha sigut més que positiu. Em reconeixen els estudis cursats amb tot el què això representa. M'incorporaré al centre el dia 1 de juny com a Educadora Social, formant part així, de l'equip directiu. I... tindré despatx!! No sabeu pas quina il·lusió em fa! I s'han acabat les guàrdies de caps de setmana, de festius... ara treballaré només de dilluns a divendres i amb un horari més que fantàstic.


Clar, que tot això té un preu. El preu que haig de pagar és deixar-ho absolutament tot, marxar de la meva estimada Plana de Vic, del meu poble que m'ha vist créixer, de la meva gent, els meus amics, la meva família... tot. No me'n vaig gaire lluny, només a 1:30h de camí, però se'm fa molt dur pensar-hi. No he viscut mai sola, lluny dels meus. No hi conec a ningú, no hi tinc ningú. Em fa por, por la soledat. Por arribar a casa i que no t'esperi ningú, i no tenir a ningú a qui esperar. 

No hi estic acostumada, necessito estar sempre amb gent. Però una oportunitat com aquesta, en aquests temps que vivim, no la puc deixar escapar.

És un canvi radical. Canvi de feina, canvi de companys, canvi de domicili, canvi de zona, canvi, canvi, canvi, canvi...


Pit i collons!

dissabte, 23 d’abril de 2011

28


Avui, com tothom, estic celebrant el dia de la diada de Sant Jordi, amb la senyera al balcó, la rosa i el llibre. Però com cada any, també és el meu dia, avui faig ni més ni menys que 28 anyets (o millor dit, anyassos ja!). Avui em tocarà apagar les 28 espelmes d'una bufada, obrir tots els detallets de la gent que m'estima, suportar de bon gust les 28 estirades d'orelles i rebre la tant esperada vint-i-vuitena rosa del meu pare.

Si, sóc feliç i és Sant Jordi, la festa més important per a mi.


Feliç Sant Jordi a tots!

dimarts, 19 d’abril de 2011

:) Mmm...

I avui per berenar... MAGDALENES!


dijous, 14 d’abril de 2011

Tengo todo el armario lleno de nada que ponerme!

Avui m'he llevat amb la idea de fer neteja al meu armari de la roba i s'ha d'aprofitar el dia que em llevo així.

Ho vaig guardant tot pensant: ui, això potser torna de moda... això pel dia que m'aprimi els 2 quilets de més... això perquè només m'ho vaig posar una vegada... això per si em fa falta... i mira... ho vaig guardant tot.
Però arriba un moment que obres l'armari i només hi veus parracs en ves de roba.

I s'ha acabat!

Vaig omplint bosses de basura de tot allò que no m'ha de fer servei... i després aniré fent viatges per portar-ho a Càrites, per si algú ho vol aprofitar. ja que tot està pràcticament nou.

Ja tocava renovar l'armari. :) Però segur que trobaré a faltar alguna peça de roba quan ja no la tingui, com sempre passa. En fi... que ja tocava.




Demà em posaré a atacar l'armari de les sabates... i aquest cap de setmana el teu!

dijous, 31 de març de 2011

Un altre a la llista!


Com bé diuen: qui no té feina, el gat pentina. Doncs si, com que jo no en tenia prou amb aquest bloc, ni amb l'altre, ni amb el facebook... ara provem a veure com ens va en el món del twitter.

Tant el facebook com el twitter estan en boca de tothom (entre els amics, la familia, la televisió, els diaris, les botigues...). Qui més, qui menys té algun compte obert i el fa servir regularment. Fins i tot, moltes vegades per accedir a cert tipus d'informació només s'aconsegueix a partir d'aquestes xarxes. Crec, que de mica en mica tots hi anirem caient, i també crec, que si se l'hi té un bon ús poden ser molt útils.

S'ha de dir, que quan hi agafes l'aire resulta bastant divertit. El twitter no té res a veure amb el "cara-llibre", o sigui, que qui esperi trobar alguna cosa semblant, s'equivoca.

Jo era una de les que deia: No em faré pas mai un twitter, en tinc ben prou amb el facebook! I mira ara, m'agrada tant o més que l'altre. És ben bé, que mai es pot dir d'aquesta aigua no en beuré.

Us animo que hi feu una ullada, que li dediqueu uns moments i uns quants més per habituar-se en aquest espai nou per molts de nosaltres. És entretingut i una altre manera de veure el món. I es vulgui o no, aquesta mena de "moda" va trepitjant fort.

Anant bé molts de vosaltres ja en teniu, ja que aquesta setmana el twitter va fer 5 anys (que no són pocs).

dijous, 17 de març de 2011

ni PUTA gràcia


Ahir el matí, direcció cap a la meva feina, vaig viure una situació... com ho diria... una mica "violenta".

Anava a pas lleuger, amb ganes d'arribar al centre. Del meu braç esquerra i penjava la meva bata blanca d'infermera, ben posadeta vigilant que no s'arrugués. De la meva mà dreta hi penjava una bossa plena de medicaments de tot tipus, ja que m'havia tocat a mi anar-els a buscar a la farmàcia. El meu pensament només estava concentrat dins del meu bolso, pensant amb l'entrepà de pernil salat que m'esperava menjar entre pacient i pacient.

De reüll, em vaig adonar que tenia un cotxe que anava al meu mateix pas, però a uns dos mentres darrera meu. Que estrany! Vaig continuar el meu camí i vaig fer com si res.

Total, si passava alguna cosa estava ben bé el centre del poble.
Aquest cotxe, un cotxe de color negre atrotinat i vell, em va avançar i es va parar a uns 5 metres més endavant que jo. Tot s'ha de dir, mai em fio de cap desconegut, ni de la meva pròpia ombra! El conductor, un home sol d'uns 35 anys, va obrir la finestra del copilot i va esperar que jo arribés a la mateixa altura que ell. En el fons... vaig pensar, que debia ser un pobre home que es debia haver perdut.

Em va cridar, no m'hi vaig acostar gaire a la finestreta del cotxe, des d'una distància prudencial vaig esperar a veure quin carrer em demanava. Sense solta ni volta, em va demanar si treballava en aquells moments (aquesta pregunta em va desconcertar). Jo, amb el meu posat més borde vaig contestar que si, assenyalant bata i la bossa plena de medicaments, vaig començar a caminar per marxar. I ell, sense cap mirament de res, em va proposar que m'oferia un treball per a mi, que li faltaven noies pel seu negoci, que era un negoci que estava creixent per moments i que donava molts i molts beneficis... Tot i així li vaig dir que no m'interessava. Finalment, em va dir que volia noies pel seu servei de barra!!! Com?? Què m'està proposant?? Fer de...??

Mai a la vida m'havia passat una situació així. Em vaig mirar de dalt a baix a veure si la vestimenta que portava podia semblar provocativa o insinuar alguna cosa que no vull... però què va! Pobre de mi anava vestida amb uns texans desgastats i una brusa de coll alt!! Serà berro el tiu!! El vaig engegar amb tota la meva mala educació que puc gastar, i amb moltes ganes de posar-li els ous per corbata i el vaig fer marxar amb la cua entre les cames.

Vaig agafar el telèfon i corrents vaig trucar a la meva parella. Alarmada i disgustada pel què m'havien ofert feia pocs segons. Quan li vaig explicar, s'ho va agafar rient i fent bromes. Ja us podeu fer una idea de les bromes que li van sortir de la boca. I li van faltar cames per anar-li a explicar a la familia i amics! (homeeeeeees......)

No ho sé, però jo ho trobo molt fort aquesta situació. El què em sap greu és no haver-li agafat la matricula del cotxe d'aquell malalt mental. I perquè collons em va haver de parar a mi?? que en faig la cara o què?? Malparit! Si pobre de mi, si en aquells moments només pensava amb el meu entrepà de pernil salat que portava dins del bolso!

dimarts, 8 de març de 2011

8 de març?


M'he llevat aquest matí, he mirat el calendari, 8 de març, en teoria el meu dia... el meu calendari laboral diu que no tinc festa, que no és res d'especial, és un dia com qualsevol altre, això vol dir que em toca pencar com ahir, i segurament com demà. Doncs quina merda, representa el meu dia i el de les meves companyes... i no hi ha res de diferent que ahir, només que a mig matí llegirem el mateix escrit que cada any i que demà ningú s'enrecordarà que en teoria AVUI ÉS EL MEU DIA.


És trist que encara avui en dia hagim de tenir el dia internacional de la dona treballadora. Això vol dir que tenim molta feina per fer.


No volem tenir un dia, volem tenir els drets que ens mereixem, avui, demà i l'any que ve.


dijous, 3 de març de 2011

Dijous llarder

Aquest any no en tenia masses ganes de posar-me a la cuina per fer les postres típiques del dijous llarder, però el final, tant insistir-hi, m'hi he animat... aqui teniu la coca de greixons acaba de sortir del forn.

Ara a esperar que es refredi i... a menjar!


dijous, 24 de febrer de 2011

Ipad vs Diari

Crec que on es posi un diari o un llibre de tota la vida... que es deixin estar de les noves tecnologies...


Però no m'hi jugo res, ja que sé que tard o d'hora jo també hi cauré...



dimecres, 16 de febrer de 2011

16.02


M'hagués agradat més penjar el cartell de: Tancat per Vacances... però així és la vida, quan menys t'ho esperes PATAPUM!

Diuen que les desgràcies mai venen soles, i és ben veritat. Aquest cop ens han arribat dues desgràcies juntes al preu d'una.

Hem començat amb mal peu aquest 2011, que de ben segur serà un any per recordar i em temo, que per no oblidar mai més.


Aquests dies estaré una mica desconectada del bloc (lògicament) i segur que tots m'entendreu.



Però recordeu, que en aquesta vida som tots una merda, viviu l'avui i disfruteu dels bons moments que ens dona la vida, els dolents ja venen sols.




divendres, 11 de febrer de 2011

Fins on arribarem?


Aquest vespre passat (o sigui ahir), més o menys a les 11 de la nit, mentres tots miràvem la televisió, els dos gossets que tenim es van desesperar a lladrar. No paraven de lladrar amb molta força i amb ràbia. Ens va estranyar moltíssim perquè mai s'han comprtat així. Els vam renyar i els vam fer callar. Tot i això no van quedar tranquils, constantment roncaven i ensenyaven les dents direcció a la porta.

No enteniem què passava i van donar la culpa a algun veï. Més tard vam marxar a dormir.

Aquest matí, quan ens hem llevat a primera hora, hem sortit per treure els gossets a passeig, hem vist que ens faltava la catifa de l'entrada de la porta. Que estrany.

M'he quedat blanca i tremolosa per uns moments... Merda! M'ha vingut el cap l'escena d'ahir a la nit. Els gossets ens avisaven que hi havia algun foraster a la nostre porta! Merda!

Entro corrents cap a casa una altre vegada. Vaig corrents a l'habitació dels meus pares per avisar'els que segurament ens han intentat robar (com a molts coneguts i veïns). Que ja els teniem a dins! I que gràcies els gossets van deixar-ho estar per no cridar l'atenció.

Pugem les escales amb el meu pare i anem cap a les golfes. Tot està potes enlaire, tot tirat per terra, tot trepitjat i rebuscat... Merda! Mentres nosaltres miràvem la televisió com encantats, teníem uns putus desgraciats remanant les nostres coses!

Fins on arribarem? Què collons volen trobar a una casa de gent treballadora? Si no tenim diners, ni joies... ni res de valor que els hi pugui interessar! L'únic de valor que tenim són les coses sentimentals, com per exemple els àlbums de fotos. Que hi ha crisis? Si! I nosaltres també la trobem la ditxosa crisis, però no anem a robar els altres treballadors. I si no ens podem permetre un bon tros de bistec, doncs ens menjem honradament un bon tros de pa!

Perquè no van a la casa del davant on hi viu un empresari? O a la casa del merda d'alcalde que tenim, que s'està construint una torre a Muntanyola? No... han d'intentar entrar a casa meva.

Tinc por, em causa pànic pensar que han estat tant a prop, a dins. Tornaràn?

Sempre tanquem totes les portes amb clau (és una mania)... però si entren als bancs, també poden entrar allà on vulguin.

Avui a primer hora he trucat a un meu parent que està ficat a la policia, m'ha fet la denúncia pertinent i diuen que els pròxims dies estaran molt el cas de casa nostre. Avui ve a dinar amb nosaltres perquè li expliquem tot amb pèls i senyals.

I el què sembla patètic... és que només trobem a faltar la merda de la catifa de la porta de l'entrada! Que trist!


(Sort dels gossets,
encara que siguin un chihuahua i un pinsher miniatura...
arriben a ser un dogo i un doberman i ni ho expliquen aquests malparits!)




Feliç Sant, Mama!

dilluns, 7 de febrer de 2011

El Reto 2011


Pels amants de la lectura, hi ha una mena de repte personal molt interessant a fer (El Reto 2011). Me n'he assabentat gràcies al blog de l'Amylois, i es veu que ja és el quart any consecutiu que es fa. Cada any hi ha un repte diferent, i aquest es tracta de "llegir-se" la taula periòdica dels elements (no us espanteu abans de mirar de què es tracta!). Us animo que llegiu les instruccions per poder-hi jugar correctament, la veritat és que és com una mena de sudoku original.

A mi, com que m'agrada molt llegir i sempre tinc un llibre entre les mans, m'he registrat sense pensar-m'ho dues vegades. No sé si aconseguiré fer el repte que proposen, però les ganes hi són. És un repte personal, no hi ha premis, el premi és la satisfacció d'aconseguir llegir el total de 30 llibres i d'omplir la taula periòdica abans que s'acabi el 2011.

Feu una ullada a la pàgina, ja que es poden trobar les respostes d'alguns dubtes que podem tenir al llarg del joc, un "foro" on deixar-hi els teus comentaris, i una mica d'ajuda per trobar les combinacions per la taula (aquest últim d'una altre pàgina).


Qui s'apunta a jugar al repte de la lectura?
;-)

dijous, 27 de gener de 2011

És indignant!


Visc i treballo en un poble de la comarca d'Osona, però des de fa 6 anys em vaig comprar el què se'n diria el meu "apartament de soltera" a Empuriabrava.

Ara, la Llei de Costes, ja ha tancat l'expedient on dicta que TOTS els amarratges i els embarcadors d'Empuriabrava seran de domini públic, a més, les finques que queden arran dels canals quedaran afectades per una servitud de trànsit de sis metres. Què vol dir això? Doncs que tots els propietaris tindran les mans lligades per actuar en aquesta franja de sis metres (no podràn fer-hi obres, ni vendre l'habitatge...), encara que legalment no perden la propietat de la casa. Aquesta afectació creua jardins privats, piscines, habitacions, llits, cuines...

He tingut la sort que per un PAM (si, si!! per una merda de pam!!!) no sóc una de les 5.000 persones afectades per aquesta llei.

És indignant que després de tots aquests anys (algunes de les finques afectades tenen més de 50 anys!), on els propietaris tenen les seves escriptures en regla (firmades pel contratista, pel notari), tenen els papers corresponents... on han pagat SEMPRE les seves contribucions, els impostos... On moltes de les vivendes han passat de pares a fills i amb la suor que comporta moltes vegades pagar una hipoteca. Ara, després de tots aquests anys que l'Estat s'ha embutxacat diners d'aquests treballadors sense posar-hi cap pega, els hi diuen que se'ls hi quedarà una part del seu habitatge i que formarà part del domini públic. Ahhh! i això si!! que continuïnt pagant, que és el seu deure!

Sort que no he estat una de les afectades, perquè sinó hagués estat portada de tots els diaris i revistes!! Colla de malparits!!

dimarts, 18 de gener de 2011

Galetes i ulleres

Aquesta tarda tenim convidats a casa i sempre m'agrada fer alguna coseta. Avui toca unes miques de "galatones" per acompanyar el cafè. Espero que entre rialla i rialla vinguin de gust.

La veritat és que són molt fàcils de fer i queden boníssimes!

Visca el règim!