dimarts, 8 de març de 2011

8 de març?


M'he llevat aquest matí, he mirat el calendari, 8 de març, en teoria el meu dia... el meu calendari laboral diu que no tinc festa, que no és res d'especial, és un dia com qualsevol altre, això vol dir que em toca pencar com ahir, i segurament com demà. Doncs quina merda, representa el meu dia i el de les meves companyes... i no hi ha res de diferent que ahir, només que a mig matí llegirem el mateix escrit que cada any i que demà ningú s'enrecordarà que en teoria AVUI ÉS EL MEU DIA.


És trist que encara avui en dia hagim de tenir el dia internacional de la dona treballadora. Això vol dir que tenim molta feina per fer.


No volem tenir un dia, volem tenir els drets que ens mereixem, avui, demà i l'any que ve.


6 comentaris:

Álvaro ha dit...

Volies festa?

Com es solia dir anys enrera: "el trabajo dignifica". Així que el que hem de fer, dones i homes, és treballar com condemnats per cobrar una merda de sou amb el que amb prou feines podrem pagar res. Pero ei, que en sortirem dignificats.

Però tornant al tema del post: sí, queda molt per fer. Però crec que a nivell laboral no és tant el que falta per recórrer, sinó que on s'ha de produir el veritable canvi és en l'àmbit domèstic i en la distribució de les feines i obligacions que comporten la llar i la familia.

Un petó guapa, he tornat :*

Aris ha dit...

doncs ara imaginat les dones d'aquests països que estan a punt de ser lapidades i pel mateix delicte a un home només el fuetegen...

garbi24 ha dit...

no t'hi capfiquis...fes la teva i gaudeix del sou, avui per avui tots tenim un sou de merda

Thera ha dit...

A mi també m'entristeix especialment aquest dia i és veritat que hi ha grans diferències de gènere i en segons quins llocs és molt evident. Massa. t'ho dic per experiència pròpia...
Però també és veritat que en el temps que corren encara moltes podem estar contentes.
Pel que fa a casa, jo encara no em puc pas queixar!

magazine.cat ha dit...

Es molt trist però és la realitat, que i farem, endavantttt!

Tu, jo i l'Otis ha dit...

Res a celebrar, em temo. Que seguirem fent tot el que feien fins ara les nostres mares i les nostres àvies a més de treballar fora de casa...