Si, demà és el gran dia!
Tinc una barreja de sentiments dins meu que no sé si són bons o dolents… però m’agraden.
Sé del cert, que els nervis no em deixaran dormir aquesta nit, però tant me fa, ja que l’alegria que sento és immensa.
Ara si que no m’avancen els segons del meu rellotge. A primera hora del matí ja vindrà el meu cunyat a portant-se direcció al Port de Barcelona.
Quan m’hi paro a pensar, se’m fica un nus a l’estómac al pensar que estarem rodejats d’aigua i a milers de milles de terra. Rodejats de 3.000 persones completament forasteres amb les que ho compartirem gairebé tot (taula, excursions, festes... les nostres vacances).
Em passen mil i un sentiments pel cap. Estic completament feliç.
Miro el meu company de reüll que prepara les últimes cosetes. Li demano què està pensant. I amb un somriure els llavis em diu:
-Amb la barra lliure de 24h diàries que tindrem!! I que aquesta serà l’ocasió de gravar-me fent un “baile de mierda”!!
Ell no sap que ben d'hora el matí el faré aixecar sí o sí del llit per poder visitar tot i més. (risa malvada)
Ens veiem a la tornada. Feu molta i molta bondat.
Com que no us puc regalar una abraçada, us regalo aquest vídeo (m'encanta).
Doncs si, ja estem a punt de marxa. Comença el compte enrere de les vacances tant esperades, ja que les del mes de juliol ja ni ens enrecordem.
Ens falten 10 dies per agafar les maletes i embarcar en un creuer pel mediterrani. És el nostre primer creuer i estem com dos nens petits amb un caramel a la boca.
Els dies passen lentament, les agulles del rellotge sembla que no avancin i la feina sembla que no s’acabi mai més. Tot se’m fa carregós i pesat. L’espera es fa eterna i ja ho tenim tot a punt, només falta posar-ho tot dins la maleta i tancar-la.
Portem un mes molt intens preparant-ho tot: passaports (ell el tenia caducat i jo ves a saber on), les excursions i rutes preparades, la paperassa que et cal, els vestits de gala pel sopar amb el capità, les disfresses per les nits temàtiques... i sobretot moltes ganes de disfrutar de la vida a alta mar i de despertar-te cada dia a un lloc diferent.
Bcn
Villefranche-Niza-Monaco
Livorno-Florencia-Pisa
Civitavecchia-Roma
Napols-Pomeya-Capri
La Goulette-Túnez
Navegació
Bcn
Passejant amb una amiga, em vaig trobar a una vella coneguda de farres (la cambrera d’un local de Vic on jo solia freqüentar). I n’ha xerrant, xerrant... li poso la mà a la panxa i li acaricio.
- Aiiiins... estàs embaraçada!!!! Felicitaaaaats!! De quan estàs??? :)
- "No, no, no... me he engordao..." -_-
- O_o (joder, ostia p.!! Tierra trágame!!)
Perquè collons no podia tenir la mà quieta, i la boca tancada? Em vaig posar de tots colors, la cara em bullia. Vam desaparèixer pel primer carrer sense poder articular paraula, fins que ens vam mirar amb la meva amiga i ens va venir el riure tonto que ens va acompanyar durant tot el dia.
A vegades calladeta estic més maca.
Hi vam anar un dia molt calorós a ple agost. La sorpresa va ser que no hi havia la quantitat de gent que ens esperàvem (millor!!). Les cues eren d’uns 15 minuts com a molt, cosa poc habitual.
Segurament és degut pels preus tant desorbitats del parc d’atraccions:
- 7.50€ el pàrquing.
- 44€ entrada d’adults.
- Si vols vip, que nosaltres no vam agafar: 44€ o 20€.
- Alguns dels espectacles ara costen 15€.
- Dinar: 20€ per cap.
- 1.50€ cada ampolleta d’aigua (i en ple agost...)
- I un llarg etc (peatges, algun record pels més petits de la casa...)
Total: un dineral!!!!
Nosaltres perquè no tenim fills, però si hi vas amb tota la família el complet... a quan et pot sortir la broma d’anar a passar un dia al parc d’atraccions?
La gent em sembla que cada vegada està més boja o s’avorreix molt perquè no té feina.
Avui fent zapping he anat a parar a un canal on feien un “esport” molt estúpid.
No en sabia pas de la seva existència fins avui. Es diu Ear-Pull i consisteix en que dos participants es col·loquen una corda al voltant d’una de les orelles i un cop l’àrbitre dona la senyal, comencen a tirar-se cap endarrere, fins que un dels dos es rendeix o fins que la corda es trenqui o es deixi anar.
Les orelles quedaven adolorides, vermelles, ensangrentades... I ja us podeu imaginar quin gust ha de donar si la corda es trenca.
M’ha semblat més aviat un capítol de Jackass que no pas un esport.
Mai arribaré a entendre als homes! I molt menys al meu!
Teníem un sopar el divendres al vespre amb uns amics que feia mesos que no veiem.
Per l’ocasió, li vaig dir que s’anés a comprar una camisa o alguna brusa maca que lligués amb els pantalons nous. Hi havia d’anar sol perquè aquella tarda jo tenia feina.
Sobretot, li dic, compra-te-la a la mida, que arregli i que conjunti amb els pantalons.
Sincerament, jo ja tremolava, perquè un home sol a comprar roba és un desastre assegurat. L’últim cop se’m va presentar amb tres pel·lícules blu-rays i sense les sandàlies que li feien falta.
En fi... quan vaig arribar a casa em vaig trobar a sobre el llit, el què en teoria hauria de ser la brusa de mudar que segons ell portaria al sopar.... No sé quina és la part que no va arribar a entendre! No sabia si riure... o plorar.
Un cop l’any ens agrada fer la sortideta d’anar fins a Castellar de N’Hug i a les Fonts del Llobregat.
És una excursioneta molt maca i val la pena passejar pels carrers del poble, caminar pel seu entorn i sobretot menjar els deliciosos croissants gegants. Ens vam llepar els dits un cop arribats a casa!
